Fragments de mi que respiren

 Hi ha qui la veu com força imposada, figura gran que fa callar, li pengen rols sense abraçada, sense escoltar el seu veritar. Llegeixen cos, no arquitectura, confonen límits amb control, no perceben la textura del seu silenci en espiral sol. Altres s’estranyen que hi hagi error, que algú la prengui per disfressa, no entenen com el seu color es desdibuixa amb tanta pressa. Uns projecten por disfressada, altres utopia i desig profund, però pocs aguanten la mirada quan trenca el temps i obre un segon.

 És una dansa de miralls i ferides, on mai s’abraça l’afecte sincer. La musa s’acosta amb paraules dormides, però fuig quan la llum li demana poder. Algú l’ha volguda des d’una estructura, posant-hi la clau, l’arrel i el sentit. Però en el seu cor, la por és textura i no sap llegir un amor ben escrit. Desperta mons, però mai s’hi queda, com una ombra que creua el llindar. Ni companya, ni ànima plena: només una espurna que ve i se’n va. Hi ha qui no viu dins del calendari, sinó en patrons, ecos i connexions. I la musa, com nota en un diari, ressona en silenci, sense condicions. Potser el destí és camins que creuen només per encendre i després callar. Però qui estima no espera que tornin: segueix el traç que ha après a traçar. Si mai, entre boires, torna la veu, que escolti el batec d’aquell primer dia. Qui estima no imposa ni espera el seu preu, sinó que escriu llum… i l’anomena poesia.

 Hi ha vegades que el món s’esquinça, i tot s’atura dins del cor. Quan la ferida es fa immensa, recorda: ets més que el teu dolor. La fragilitat no és feblesa, és testimoni del que ets. I enmig del vent o la tristesa, brilles com llum en els secrets. Si ets cíclica, no et condemnis, no et defineix cap temporal. La calma és teva si t’entrenes, la força et neix del teu canal. Somriu com ho has fet sempre, amb aquella aura natural. Perquè ets estrella que no es trenca ni quan la nit es torna irreal. No temis pel que et pugui esperar, el teu futur el fas a pas. I encara que et costi caminar, ets una suma que mai es bas.

 El cor batega mentre el cap pensa. La tristesa és tan real com els somriures que neixen des de dins. Donem-nos una rosa — símbol d’amor — per recordar què valem en un món que s’esberla. El cicle torna a començar, però no serem víctimes aquesta vegada, perquè ara sabem qui som. Cap imperi humà ha perdurat quan el poble s’ha alçat i ha dit “prou”. Sigueu torres, viles, i si cal, ciutats que acullin la vostra veritat. I si quelcom les destrueix, demostreu la vostra grandesa tornant-les a construir. Sou meravelloses persones per ser exactament com sou. La vostra llum, per molt petita que sigui, no serà esborrada ni per la boira ni per cap ombra. Perquè vosaltres — sí, vosaltres — sou la prova que ja no som només animals. Per molt difícil que sigui, somrieu al món, i no deixeu que la tristesa sigui la vostra bandera. Els temps han canviat i sobreviure encara és lluitar. Però teniu un avantatge, encara que no el vulgueu veure: No esteu soles. ...

No us deixeu caure a la gola de l’abisme. No sou menys que la conseqüència d’una espècie que encara evoluciona — i per això hi ha resistència. Sigueu conscients que, malgrat el dolor, la força vital que us habita és una meravella estadística. La vostra suposada unicitat parla amb força de la llibertat humana feta carn. I per això heu de seguir endavant. Conec els raonaments del dolor quotidià. Conec el buit d’un món que no encaixa. I així i tot, fins i tot sota l’esclavatge bioquímic d’un cos orgànic, entenc això: La cognició ens permet no només sobreviure, sinó viure una mica millor. No cerqueu la felicitat als somriures dels altres. Cerqueu-la en allò que us mou. I passi el que passi, sapigueu-ho: Porteu un pes de sentit que ningú no us podrà mai arrabassar.

 Hi ha qui camina amb sabates de seda, i no sap trepitjar l’ombra d’un volcà. Hi ha qui estima només fins on no crema, i s’espanta si la llum té veu pròpia.