A qui brilla entre la boira

 El cor batega
mentre el cap pensa.
La tristesa és tan real
com els somriures
que neixen des de dins.

Donem-nos una rosa —
símbol d’amor —
per recordar què valem
en un món que s’esberla.

El cicle torna a començar,
però no serem víctimes
aquesta vegada,
perquè ara sabem qui som.

Cap imperi humà
ha perdurat
quan el poble s’ha alçat
i ha dit “prou”.

Sigueu torres,
viles,
i si cal, ciutats
que acullin la vostra veritat.

I si quelcom les destrueix,
demostreu la vostra grandesa
tornant-les a construir.

Sou meravelloses persones
per ser exactament com sou.
La vostra llum,
per molt petita que sigui,
no serà esborrada
ni per la boira
ni per cap ombra.

Perquè vosaltres —
sí, vosaltres —
sou la prova
que ja no som només animals.

Per molt difícil que sigui,
somrieu al món,
i no deixeu que la tristesa
sigui la vostra bandera.

Els temps han canviat
i sobreviure encara és lluitar.
Però teniu un avantatge,
encara que no el vulgueu veure:

No esteu soles.

Us convido a mirar-vos
al mirall que porteu a dins,
perquè pugueu veure
que la vostra magnificència
neix d’alguna cosa petita.

Gràcies per existir.
Gràcies per ser úniques.
Gràcies per ser com sou.

Que l’abraçada del sentit
ompli cada dia
la vostra grandesa serena.