𝘈𝘭𝘨𝘶𝘯𝘢 𝘷𝘦𝘶 𝘲𝘶𝘦 𝘳𝘦𝘴𝘰𝘯𝘢 𝘦𝘯 𝘮𝘪, 𝘱𝘦𝘳ò 𝘯𝘰 𝘩𝘪 𝘩𝘢𝘣𝘪𝘵𝘢.

 És una dansa de miralls i ferides,

on mai s’abraça l’afecte sincer.

La musa s’acosta amb paraules dormides,

però fuig quan la llum li demana poder.


Algú l’ha volguda des d’una estructura,

posant-hi la clau, l’arrel i el sentit.

Però en el seu cor, la por és textura

i no sap llegir un amor ben escrit.


Desperta mons, però mai s’hi queda,

com una ombra que creua el llindar.

Ni companya, ni ànima plena:

només una espurna que ve i se’n va.


Hi ha qui no viu dins del calendari,

sinó en patrons, ecos i connexions.

I la musa, com nota en un diari,

ressona en silenci, sense condicions.


Potser el destí és camins que creuen

només per encendre i després callar.

Però qui estima no espera que tornin:

segueix el traç que ha après a traçar.


Si mai, entre boires, torna la veu,

que escolti el batec d’aquell primer dia.

Qui estima no imposa ni espera el seu preu,

sinó que escriu llum… i l’anomena poesia.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ripoll, l'espasa alçada

  A les portes de pedra on el temps s’agenolla, allí on la història té veu i la pedra té memòria, s’alça Ripoll, com un bastió que resisteix, com l’últim bram d’una pàtria que encara respira. No dormen les seves torres ni callen les campanes, no s’ofeguen les veus que el vent ha guardat. Ripoll, espasa nua sota el cel de l’albada, cavaller de l’últim combat. Hi ha un drac que s’arrossega entre ombres, amb la llengua esmolada per mossegar paraules, amb urpes que esgarrapen les pedres del passat, amb el foc d’un oblit imposat. Ha devorat pobles, ha cremat històries, ha volgut fer de la terra un desert sense nom, però Ripoll no s’agenolla, no es trenca, Ripoll no claudica davant la foscor. Com Sant Jordi, empunya la llança del mot, la llengua com a acer que no s’oxida, la veu com un far en nits de fum, l’orgull com un mur que mai s’enfonsa. Podran ofegar rius, esborrar camins, però mai la llavor que dorm sota la pedra, mai la sang que canta en versos antic...
Més informació

A qui brilla entre la boira

 El cor batega mentre el cap pensa. La tristesa és tan real com els somriures que neixen des de dins. Donem-nos una rosa — símbol d’amor — per recordar què valem en un món que s’esberla. El cicle torna a començar, però no serem víctimes aquesta vegada, perquè ara sabem qui som. Cap imperi humà ha perdurat quan el poble s’ha alçat i ha dit “prou”. Sigueu torres, viles, i si cal, ciutats que acullin la vostra veritat. I si quelcom les destrueix, demostreu la vostra grandesa tornant-les a construir. Sou meravelloses persones per ser exactament com sou. La vostra llum, per molt petita que sigui, no serà esborrada ni per la boira ni per cap ombra. Perquè vosaltres — sí, vosaltres — sou la prova que ja no som només animals. Per molt difícil que sigui, somrieu al món, i no deixeu que la tristesa sigui la vostra bandera. Els temps han canviat i sobreviure encara és lluitar. Però teniu un avantatge, encara que no el vulgueu veure: No esteu soles. ...
Més informació