Fragments de mi que respiren

 Camino per camins de fang, però mai m’enfonso. La duresa del camí em fa mal, però no em rendeixo. A cada pas moro una mica, com també reneixo. I cap dolor, per dur que sigui, evitarà que segueixi pas a pas.

 En un camp de lliris, gaudint d’una fragància sense igual. M’estiro a terra mirant els núvols, envoltada d’un somni gairebé irreal. I en aquest bell paratge, em trobo serenament immersa... La pau m’envolta sense parar, en un ambient que es dispersa.

 Com més ho penso més veig que no hi ha rastre de normalitat. Lluites i més lluites, només per poder existir. El cansament és tan gran, que ja tot m’és igual. I l’únic que esperava mai arriba. Per més que busqui, per més que esperi, estic en perill d’extinció.

 A mi ja m’he autoescollit, però pel camí veig que ningú no em tria a mi. El temps passa i passa i jo segueixo construint el meu regne, el meu imperi. Però per més que intento, en aquest lloc sola hi visc. Així que sola camino i sola construeixo. No hi ha cap ànima que es vulgui sumar a fer camí. Doncs que els bombin. Que els bombin, bombin, bombin. El tren ja ha passat.

  A les portes de pedra on el temps s’agenolla, allí on la història té veu i la pedra té memòria, s’alça Ripoll, com un bastió que resisteix, com l’últim bram d’una pàtria que encara respira. No dormen les seves torres ni callen les campanes, no s’ofeguen les veus que el vent ha guardat. Ripoll, espasa nua sota el cel de l’albada, cavaller de l’últim combat. Hi ha un drac que s’arrossega entre ombres, amb la llengua esmolada per mossegar paraules, amb urpes que esgarrapen les pedres del passat, amb el foc d’un oblit imposat. Ha devorat pobles, ha cremat històries, ha volgut fer de la terra un desert sense nom, però Ripoll no s’agenolla, no es trenca, Ripoll no claudica davant la foscor. Com Sant Jordi, empunya la llança del mot, la llengua com a acer que no s’oxida, la veu com un far en nits de fum, l’orgull com un mur que mai s’enfonsa. Podran ofegar rius, esborrar camins, però mai la llavor que dorm sota la pedra, mai la sang que canta en versos antic...

 Ja no milloro, només evoluciono. De determinacions visc, i en el dolor em trobo. Com una torre invicta segueixo, lluitant per existir. Només sé que sobreviure..

 Anhels i desitjos, propis d’un ésser viu. Anhels i desitjos, propis d’un ésser humà. Anhels i desitjos, que no són saciats.

 Mar en calma al meu voltant, quan m'hi fixo, no queda res més. En tot cas, només sento ardor. I ara, només veig mar.

 He sentit el vent a la cara, era tan bell i pur que la seva olor encara em fa sentir lliure.

 És com una droga de què tothom parla, i que no puc entendre. És com un llenguatge secret que no puc compartir ni sentir. I és difícil d’escoltar, ja que sembla una cosa prohibida.

 Si pogués fer quelcom més que demanar un desig, només voldria un petit detall que em recordés la brillantor dels estels.

 Bells moments sota la llum de la lluna. Somriures que brillen en una nit tranquil·la. Què més demanar que una dutxa d’endorfines en bona companyia?

 Quan el dolor em colpeix en aquesta presó de carn, no puc fer més que pensar. Ocupar el temps entre paraules i versos m'alleuja. Tant de bo tot fos tan senzill com posar cor i ment en ordre aprofitant el malestar d'aquesta presó orgànica

 En moment de quietud  Observo el blau del cel  Mentre els núvols segueixen  Un llarg camí fins el seu adéu. El vent m'acarona de nou  El rostre  De pell fina i rosada  Mentre em convida a seguir. L'olor del mar em porta records I mirant les pedres  Que sobresurten de l'aigua Em fixo en un mar quasi etern. Entre sorra i plantes  I rialles de criatures  Em salta una llàgrima  Potser vol tornar al mar. No sé si és de felicitat  O una part de mi  Vol tornar a l'essència primigènia.

 Hi ha coses que es repeteixen, Serp d'Ouroboros. Els somnis són i somnis queden. Quan el dolor és gran, només queda la idea d'esperar un final.

 A la meva vida ha entrat un ànima lliure. És la flama d'una espelma moguda pel vent, és la suavitat del vent sobre les fulles. Tot i això, és pura aigua i es mou d'un costat a l'altre. Em fa pensar en moltes coses i em dóna vida on tot era mort. Pura energia i caos, contradiccions humanes per arreu... I tot i així, em dóna llum.

 Hi ha vegades que no hi ha més remei que rendir-se. No és una derrota, és una pausa per poder seguir.

  Con la paz sueño cada día Más como Marte vivo Siempre en guerra Aún sin gusto. Mi escudo y lanza Ya están soldados En mis brazos. No recuerdo cómo abrazar.

  Ariete inmortal Que recto te mueves, No hay obstáculo Que no traspases, O eso crees.. Un muro tras otro derruyes, Y de tanta costumbre Hasta otras arquitecturas destruyes. Ve con cuidado Ariete inmortal, O por el fin del mundo Te caerás.

  Aire que mueve una hoja No para, incesante, Mientras la hoja baila. Danza, llevada por ello Sin control alguno. Más no hay nutrientes Y envejece, sin pasión. Aún ya muerta Sigue danzando.

 Com una rosa sorgida del magma ja fred, una bellesa interna incomparable. Voldria ser la seva rosada per mantenir-la forta i pura davant el Sol. I mentre la rosa creix, jo miro des de lluny, sabent que jo no m'hi puc apropar.