Camp de lliris

 En un camp de lliris,
gaudint d’una fragància sense igual.
M’estiro a terra mirant els núvols,
envoltada d’un somni gairebé irreal.
I en aquest bell paratge,
em trobo serenament immersa...
La pau m’envolta sense parar,
en un ambient que es dispersa.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Remembrança d'esta noch d'estío

 Vos que tanto me fizistes sentir e tanto me movistes las entrañas, agora me dexades en logar sin nombre, en cercanía que non fue esperada, con palabras que tornaron torbellino e que me acompañan toda la noche. Aún non sé si vuestros “non” permanecen, o si, por una vez, sin decillo, dixistes “sí”. Vos que fuisteis musa, e libros sin cuento inspirastes, agora mostrastes ser más que idea: sois fragancia que en mí mora e non puedo olvidar. Si fuesedes claridad e non niebla, bien podierades prenderme toda, como constelación que cayese en nombre cierto... por una noche, o por siempre jamás.
Més informació

Bisturí dialèctic

 Oh, estimats i estimades, quin error fatal: pensàveu que la paraula només anava en un sol canal? Ignoràveu el delit que em corre per la sang, quan dissecciono la vostra ànima amb bisturí de fang. Mireu-me el somriure, tan fi, tan glaçat, quan creieu que la cuirassa ja s’ha esquerdat. Més material amb què jugar, més carn a la dansa; com una pilota, la torno al centre amb venjança. Quina delícia veure-us patir en silenci, el mateix turment que heu sembrat amb desdeny i menyspreu intens. Us creieu amb dret? Oh, quin engany mortal! el vostre egocentrisme us posa al centre… d’un infern letal. I ara us resta aprendre del que tant odieu: la incomoditat, el mirall que jo us ofereixo i que mai no cediu.
Més informació

Pes mort

 El moment que vas deixar d’escriure primer… ells van deixar de respondre. Vas deixar de comprovar com estaven. Ells van deixar de comprovar com estaves tu. Vas deixar de reorganitzar cada part de la teva vida per mantenir la relació. Ells van desaparèixer. Ho feies tot tu. Cada trucada. Cada missatge. Cada pla. No era mutu. Era manteniment unilateral. El moment que vas deixar anar… els vas perdre. Però, realment, va ser una pèrdua? O simplement deixar anar un pes mort? Tots aquells mesos pensaves que lluitaves per alguna cosa preciosa… estaves venerant un fantasma. Mai hi van ser de debò; només eres molt bona omplint els buits. Però ja no ho has de fer més. Finalment pots tornar a respirar. Encara que no hagis sentit mai una tristesa tan intensa abans… el pes s’ha aixecat. Ho notes, oi? Sota tot aquell dol hi ha quelcom que es mou: alguna cosa que havies oblidat que existia. Silenci constant. No físic, sinó emocional. Per primer cop en mesos, el teu equilibri ha estat restaurat. H...
Més informació