Ripoll, l'espasa alçada

 

A les portes de pedra on el temps s’agenolla,
allí on la història té veu i la pedra té memòria,
s’alça Ripoll, com un bastió que resisteix,
com l’últim bram d’una pàtria que encara respira.

No dormen les seves torres ni callen les campanes,
no s’ofeguen les veus que el vent ha guardat.
Ripoll, espasa nua sota el cel de l’albada,
cavaller de l’últim combat.

Hi ha un drac que s’arrossega entre ombres,
amb la llengua esmolada per mossegar paraules,
amb urpes que esgarrapen les pedres del passat,
amb el foc d’un oblit imposat.

Ha devorat pobles, ha cremat històries,
ha volgut fer de la terra un desert sense nom,
però Ripoll no s’agenolla, no es trenca,
Ripoll no claudica davant la foscor.

Com Sant Jordi, empunya la llança del mot,
la llengua com a acer que no s’oxida,
la veu com un far en nits de fum,
l’orgull com un mur que mai s’enfonsa.

Podran ofegar rius, esborrar camins,
però mai la llavor que dorm sota la pedra,
mai la sang que canta en versos antics,
mai la llum que neix de cada paraula.

Avui la lluita no es lliura amb espases,
sinó amb veus que no s’extingeixen,
amb mans que escriuen, amb cors que no callen,
amb el crit d’un poble que encara resisteix.

I Ripoll s’alça, com ho ha fet sempre,
últim baluard, espasa alçada,
davant del drac que mai guanyarà,
perquè la terra que lluita, la terra que estima,
mai es deixa conquerir.