Et vaig veure entre espills de fum, una ombra esculpida en paraules brillants, una promesa de foc que no crema, una mà estesa que mai es tanca. Dius que el vent no et mou, però canvies de pell a cada tempesta. Dius que no mires enrere, però les petjades et cremen la pell. Eres veu de mar, d’ones que venen i s’estavellen sense tocar la sorra. Eres reflex trencat, esquitxos de llum sobre un cos d’aigua. No hi ha retrets, només silenci, no hi ha ràbia, només absència. Tu que et creies far, només eres una estrella apagada. Però jo, que he après a ser roca, jo, que he après a no fondre’m amb el vent, jo no t’espero, jo no em perdo.