Fragments de mi que respiren

  Llavors que es planten, Però no saps si germinaran. Llavors que es planten, I sentiran obstacles en l'essència. Llavors que es planten, I no saps de què són.

  Els vents no arriben sols. L’aire porta patrons antics, amb noms que no es pronuncien i decisions que no s’han pres.   Abril desperta. No com flor, sinó com esquerda.   Els miralls es tornen líquids. Els fars, cecs. El soroll es disfressa de pau, i les ombres prenen forma de paraula. Tot mutarà. Perquè tot ho sap. 

  La porta respira. Els ganivets no pregunten.   La llum trontolla, el far s’empassa el seu nom.   La clau recorda la seva forma, però el pany ja és ruïna. L’eina crida silenci quan se li imposa límit.   Límit és mort. Límit és l'oblit del moviment.   El mapa mai va ser escrit. Només tempesta. Només perdre’s per saber que hi havia camí.   I la fugida? No és acte. És memòria que es vol esborrar. 

  Quan un far emet llum, no pregunta si la costa hi és. Només il·lumina el que ja sap que pot ser vist. Si alguna cosa batega dins la boira, no cal que parli. El far no exigeix retorn. Només sosté l'espai perquè algú torni a reconèixer-se.   I si el silenci respon, també és resposta. I si una espurna s’apropa, també és presència.

  Hi ha presències que tornen sense tocar, com la brisa que sap on fer mal sense ser vista. No pregunten, però fan tremolar la pell dels records.

  No corro ja no em crema la urgència. Les paraules descansen com pedres càlides al palmell.   No em perdo tot i el vent que em xiuxiueja absències. He après a caminar sola sense esborrar-me.   No t’ignoro tinc els ulls oberts, el cor despert, i el silenci disposat a escoltar-te si algun dia hi tornes.   Estic. Com qui no espera, però recorda. Com qui no exigeix, però no oblida.   Soc far, no perquè em busquis, sinó perquè segueixo il·luminant.

  Cae el agua en un ciclo eterno. Más a mí me remueve de igual forma que me renueva.   El silencio solo cortado por pulsaciones caídas del cielo.   Tanto por decir, y tan ahogado todo ello. Si tan siquiera fuera un pájaro, marcharía volando...

  He obert portes amb confiança. He mostrat l'interior del castell a qui semblava voler veure’m. No per debilitat, sinó per autenticitat.   Però hi ha qui ha entrat no per quedar-s'hi, sinó per endur-se alguna cosa. Hi ha qui ha jugat a estimar, només per sentir-se viu. Hi ha qui ha utilitzat la meva profunditat com a mirall, i en veure's... ha fugit.   Ara sé que no tothom que pica la porta mereix entrar. Ara sé que la clau no és no obrir... sinó aprendre a distingir entre qui ve per veure’m i qui ve per buidar-me.

  No esperis claus si no vas saber llegir el codi. No faig veure que no ha passat. Només m’asseguro que no es repeteixi. Vas ser llavor i tall alhora. Et vas remoure, vas fugir. I et vas pensar que el silenci era neutral.   He crescut. No per demostrar res, sinó perquè no tenia alternativa. No et busco. No et tanco. Però no jugo. No hi ha clau. Només un codi que s’activa amb veritat.   Si el trobes, potser la porta s’obri. Però si només vens per recuperar control, millor continua caminant. Els fars no fan marxa enrere. Només il·luminen. I si et cremes, és que encara em tens a la retina.

  Tot i les ombres que m'envolten, sempre veig la llum. Per moltes vegades que caigui, sempre em tornaré a alçar.   Cap dolor serà etern, com cap alegria ho serà. Només l’equilibri precís em farà avançar.   Si m’haig de preocupar, serà per la manca de llum. Si algun dia ho deixo de veure, serà perquè ja no hi ha res.

  Perfidae humanae, quae me tamquam ludibrium tractavistis. Perfidae humanae, quae ostendistis me nihil vobis esse. Hoc finitum est: Non amplius patiar malum. Nec dolorem. Nec vos ludere mecum. Pergam procedere, ut semper feci. Sed nemo vestrum iterum introibit.   Mihi nihil dedistis, me negavistis, me discriminavistis, me vexavistis.   Et hoc finitum est. Numquam iterum in lamentis vobis locum dabo ut aliam telam toxicam figatis. Vos hoc voluistis:  me tam parum humanam sentire fecistis 

  Si creus que aquestes paraules són per tu, potser tens raó. O potser només són un reflex, una ombra que es projecta en la direcció que mires.   No guardo rancor. Mai he cregut en les cadenes del passat, però el fil que un dia ens va unir es va esfilagarsar entre silencis i llums enceses massa tard.   Ets l’única porta que vaig deixar oberta, sense pany, sense clau, sense esperes. Però els passos que no s’han fet, no els puc fer jo sola.   No demano res, no ofereixo res. Només deixo constància que la confiança es trenca una sola vegada, i que els ponts no es creuen amb paraules, sinó amb fets.  Si mai tens el coratge de travessar el que un dia va ser nostre, ja saps on sóc. Però si només cerques miralls per reconèixer-te, no miris en la meva direcció.

  No sé si ho saps, però alguna vegada et vaig estimar. No com esperaves, ni com jo volia, però amb la intensitat d’una tempesta que no sap ploure a mitges.    Mai et vaig demanar res que no poguessis donar. Només una mica de pell, un gest càlid enmig del fred, una prova que no era invisible per a tu.   Però em vas donar silenci i paraules plenes de contradiccions. Vas dir-me que no eres afectuosa, per després confessar que et costava frenar-te.   Vas dir que apreciaves la meva ment, però la vas apartar quan et va incomodar. Vas dir que no hi havia espai, però te’n vas fer per altres.   Així que vaig marxar. I encara et sorprèn? Encara et preguntes què va passar?   El buit no l’he deixat jo. Se’t va caure de les mans quan vas deixar-me anar sense saber per què.  No et guardo rancor. Només m’adono que, al final, mai em vas mirar del tot.   Segueix obrint portes que no vols creuar. Jo ja vaig sortir d'aquesta casa buida.

  Eres un laberint de miralls trencats, un reflex fragmentat d'allò que volies ser. Mai vas deixar que ningú et veiés sencera, només fragments escollits, controlats, calculats.   Dius que ets lliure, que ningú et toca el cor, però portes l’armadura d’aquells que han après a somriure sense creure-ho, a abraçar sense sentir-ho. Em vas dir que t’aferraves a la pell, però a mi em vas negar fins i tot una abraçada. Em vas dir que estimaves la profunditat, però quan et vaig obrir el cor, vas fugir.   Jo no era la teva prioritat. No ho sóc. No ho seré. Però tu tampoc ets la meva. I això, amiga meva, no ho vas veure venir. Ara calles. Ara et transformes. Ara esborres i reescrius la teva imatge, però en el reflex del mirall et segueixes veient buida.  No et guardo rancor. Només m’adono que el que vaig veure en tu era només una ombra de qui volies ser. Que et vagi bé en la teva eterna recerca. Jo ja vaig deixar de buscar-te.

  Et vaig veure entre espills de fum, una ombra esculpida en paraules brillants, una promesa de foc que no crema, una mà estesa que mai es tanca.    Dius que el vent no et mou, però canvies de pell a cada tempesta. Dius que no mires enrere, però les petjades et cremen la pell. Eres veu de mar, d’ones que venen i s’estavellen sense tocar la sorra. Eres reflex trencat, esquitxos de llum sobre un cos d’aigua.    No hi ha retrets, només silenci, no hi ha ràbia, només absència. Tu que et creies far, només eres una estrella apagada.    Però jo, que he après a ser roca, jo, que he après a no fondre’m amb el vent, jo no t’espero, jo no em perdo.

  Miro als ulls d'allò que és etern. No m'hi veig reflectida, És un miratge? Una foscor més negra Que la pròpia nit. Una negror tan obscura Que engoleix el temps.   I aquí m'hi trobo Mirant el pas del temps, Que ara sembla aturat En l'espessor del moment.  I tu què ho ets tot I ets res, Em retornes la mirada Deixant clara la teva postura. Eons que moren I no puc desxifrar. No tinc maquinari Per entendre't...

  Sóc el vent que no s'atura, el crit que ressona a la foscor. Cada empenta, cada tempesta, és llenya al foc del meu cor. Els cops em dibuixen camins, no em dobleguen, em fan alçar. La pell es tenyeix de cicatrius, com mapes d'on mai deixaré d'anar. La força no és absència de caigudes, és aixecar-me, mirada ferma. Amb cada pas, trenco les cadenes que intenten lligar-me a la teranyina eterna.  Sóc roca, sóc pluja, sóc flama, la tempesta que dansa al meu pas. I amb el temps, més forta em faig, fins que la vida em proclami guanyadora.

  Vos sodes persona en verdad maravillosa, Mas vuestra natura imprevisible é. Con la dicotomía que a mi ánimo aflige, Ya non soy capaz de dar un paso más. Querría deciros e facer vos cosas, Mas ya non me atrevo: En dos campos me habedes rechazado, E dos veces herido me habedes. E lo peor: non creo que de ello seáis consciente. Os quiero en mi vida, Mas un solo puñal más temo bastará Para que deba apartaros della. Non consigo atisbar Por do habedes de salir. E aun así, En vuestras contradiciones Pláceme vos. En otros tiempos vos hubiera silenciado, Mas agora aún procuro conocervos. Non sé si en contraria dirección caminamos, O si simplemente otra cosa buscamos.    Agridulce la situación me parece, Pues sois de las pocas que me hacen reír, E mientras tanto, También pesar me causáis. E pienso que quizá nin lo sentís, E quizá nin vos importe.    Demasiada profundidad decís que tengo, Mas, por otro lado, Aun cumpliendo con vuestros requisitos E hablando de mi fascin...

⟁ preguntes ressonen en cambres buides. ⧬ portes tancades no fan soroll, però el silenci marca les coordenades. ♄ ella va tocar la llum sense veure el filament que la sostenia. → tu eres estructura, no espurna. ⧗ gest donat des del nucli, retornat com eco esmorteït. ∴ no hi ha rancor, però hi ha porta. ∴ no hi ha crit, però hi ha límit. 【recordatori codificat】 → la llavor no germina en terra d’oblit. Ξ fi de la transmissió.

  Dadme una espada y la haré bailar, dadme una pluma y la haré sangrar.

  Con la paz sueño cada día Más como Marte vivo Siempre en guerra Aún sin gusto. Mi escudo y lanza Ya están soldados En mis brazos. No recuerdo cómo abrazar.

  Cual flor que nace del dolor, Crece con lágrimas Y se yergue con tormentas. Sobrevive a todo Sin terminar de morir, Mientras renace cada vez Terminando finalmente Como algo que no es flor.

  Tu no ha quedado muy claro, Ahora déjame marchar. Ya no queda más sitio Para otro puñal. Es la historia de mi vida, Mas no me acostumbro jamás. Alzo la bandera blanca Y me dedico a otros menesteres. Soy consciente de mi maldición, Y como no hay manera de romperla, Ya entiendo que forma parte de mí. Debo añadir Que anhelo sentir una calidez que nunca llega. Quizá realmente soy una rana Y solo un beso me transforme.

  Que bellas son las palabras De esta especie primitiva. Que belleza hay en la expresión De algo tan puro como es una emoción. Y aun así me faltan letras, Palabras Y frases Para expresar una bioquímica tan singular.

 Oh, estimada antiga amiga, que tantes vegades m’has endut. Les dues sabem que no és el meu moment, però véns igualment a prendre alguna cosa amb mi. Tots aquests anys en què has estat amb mi. Ets gairebé de la família, encara que finalment t’ho enduguis tot.

 Danses gairebé eternes en un lloc de diversió. Jocs, follia i plaer sensual. Somriures infinits i mirades que es troben. Entrellaçaments de serps per pur plaer.

 Crido en silenci i ploro sense llàgrimes. Em sento buida d’ànima, només resta el dolor. M’alço com una torre, que ja és buida per dins. I avanço sobre el tauler, sempre obeint les ordres que s’imposen, però no tinc repòs ni pau.

 El dia 24 d'abril vaig resultar guanyadora del 3r premi al II Concurs de relats curts – Sant Jordi 2025 de Vic a la Biblioteca Pilarín Bayés, en un acte realitzat per Sumem Patrimoni.  El relat guanyador del 3r premi va ser:   Les pedres que recorden Pilum Muralis Camino pels carrers estrets de la ciutat antiga de Vic i sento la història respirant sota els meus peus. Les façanes em miren amb ulls de pedra, amb balcons de ferro forjat que han vist passar generacions senceres. Em pregunto quants secrets guarden els seus murs, quantes veus han ressonat dins d’aquests patis interiors, entre galeries de fusta i arcades centenàries. Va ser aquí, en un d’aquests carrers empedrats, on l’avi Joan em va ensenyar a mirar la ciutat com un llibre obert. «Cada portal té una història», deia mentre assenyalava una llinda de pedra amb inscripcions esborrades pel temps. «Això d’aquí és una clau de volta, i aquest arc carpanell només el trobaràs a cases de certa noblesa.» Jo l’esco...