3r premi al II Concurs de relats curts – Sant Jordi 2025 de Vic

 El dia 24 d'abril vaig resultar guanyadora del 3r premi al II Concurs de relats curts – Sant Jordi 2025 de Vic a la Biblioteca Pilarín Bayés, en un acte realitzat per Sumem Patrimoni.

 El relat guanyador del 3r premi va ser:

 

Les pedres que recorden

Pilum Muralis

Camino pels carrers estrets de la ciutat antiga de Vic i sento la història respirant sota els meus peus. Les façanes em miren amb ulls de pedra, amb balcons de ferro forjat que han vist passar generacions senceres. Em pregunto quants secrets guarden els seus murs, quantes veus han ressonat dins d’aquests patis interiors, entre galeries de fusta i arcades centenàries.

Va ser aquí, en un d’aquests carrers empedrats, on l’avi Joan em va ensenyar a mirar la ciutat com un llibre obert. «Cada portal té una història», deia mentre assenyalava una llinda de pedra amb inscripcions esborrades pel temps. «Això d’aquí és una clau de volta, i aquest arc carpanell només el trobaràs a cases de certa noblesa.» Jo l’escoltava embadalit, amb el cap ple d’històries que mai no apareixien als llibres d’escola.

Encara recordo el dia que em va portar a la plaça Major. «Mira aquestes cases, fixa’t en les finestres amb mainells de pedra, en els esgrafiats de les façanes, en els ràfecs de fusta que fan ombra als balcons», em deia amb la passió d’un home que havia crescut en aquell paisatge de teules velles i contraforts amagats.

Ara, els carrers de Vic han canviat, però les pedres romanen. Alguns portals han estat restaurats, altres han cedit al pas del temps. Però si pares atenció, encara pots veure les marques que els picapedrers hi van deixar, signatures silencioses d’un temps en què cada detall tenia sentit, en què les mans modelaven la ciutat amb paciència.

Quan passo davant de la casa de l’avi, ja no hi és per explicar-me’n la història. Però el portal de pedra, la balconada forjada i el rellotge de sol a la façana encara em parlen. I en la seva quietud immutable, em recorden que l’arquitectura no és només pedra i fusta: és memòria viva, és el testimoni d’un poble que, com les seves façanes, ha après a resistir el pas del temps.

Hi ha una casa al carrer de Sant Miquel amb una porta tan vella que sembla sortida d’un altre segle. El seu arc de mig punt s’aguanta amb la força de la pedra tallada fa centenars d’anys, i a sobre, unes petites finestres amb filigranes de ferro recorden que aquí, en algun moment, algú va mirar el món des d’aquest mateix lloc.

El meu avi deia que la pedra és testimoni de la vida, que aguanta el fred de l’hivern i la calor de l’estiu sense queixar-se, mentre nosaltres passem pel seu davant sense ni tan sols notar-la. «Si escoltes, les façanes et parlen», em va dir una vegada. De petit pensava que exagerava, però ara sé que tenia raó.

Camino pels carrers de la ciutat i m’adono de com l’arquitectura antiga ens explica qui vam ser. Els edificis més nobles conserven escuts heràldics damunt dels portals, símbols de famílies oblidades que van deixar la seva empremta en pedra. En algunes façanes encara hi ha esgrafiats amb formes geomètriques i florals, dibuixos que un mestre d’obra va fer amb paciència, potser sense imaginar que segles després algú els miraria amb el mateix respecte.

Però no només les cases senyorials tenen història. Les petites botigues de sota els porxos de la plaça han vist milers de converses, negocis tancats amb una encaixada de mans, gent que passava buscant refugi sota els arcs quan la pluja feia brillar els empedrats. Hi ha portes que conserven encara la fusta original, desgastada per anys de mans que han trucat amb força, per generacions que hi han passat sense deixar rastre.

Hi ha un moment del dia en què la ciutat antiga de Vic sembla despertar amb una llum diferent. És a l’alba, quan les primeres ombres es dibuixen sobre els carreus i els primers rajos de sol fan lluir la pedra humida. Caminant pel carrer de la Riera, es pot sentir l’olor de les primeres pastes sortint del forn, el so dels comerciants preparant els seus aparadors, el ressò de les campanes de la catedral marcant l’hora.

M’aturo davant d’un dels edificis més antics, una casa amb parets que encara conserven el color rogenc del temps. Una antiga masia reformada que ha sobreviscut a guerres i revoltes, i que ara mira el món amb la mateixa serenitat de sempre. Les finestres de fusta vella, el voladís decorat, el pati interior on encara es respira la vida d’abans.

Vic és una ciutat que no es pot entendre sense les seves façanes, sense les seves pedres que han escoltat històries d’amor i de lluita, sense els seus arcs que han protegit somnis i revoltes.

Cada cop que torno a Vic, em fixo en detalls que abans no havia vist. Una inscripció llatina sobre una porta que havia passat per alt, una petita escultura oculta en una cantonada, la marca d’un picapedrer en una pedra cantonera. Tot té un sentit, tot explica una història.

Els balcons de ferro forjat semblen convidar-nos a mirar enlaire, a recordar que les ciutats no només s’expliquen des del terra. Els grans finestrals d’arc apuntat parlen d’una època en què la llum era símbol de riquesa i les cases més humils conservaven finestres petites, adaptades a una vida més modesta però igualment plena de records.

Quan l’avi em deia que la ciutat era un llibre de pedra, jo no ho entenia del tot. Ara ho veig clar. Cada façana és una pàgina, cada portal una entrada a una història que només espera ser explicada.

I potser, en el futur, algú altre passarà per aquests mateixos carrers, llegint en les pedres allò que jo ara intento desxifrar. Perquè les ciutats antigues mai no callen. Només esperen que algú les escolti.

Podeu accedir al web de Sumem Patrimoni i llegir el veredicte aquí:

https://sumempatrimoni.vic.cat/accions/concurs-de-relats-curts-sant-jordi-2025/