Converses fora del món: Elias

 En un bosc cobert de boira blava, fora del temps i dels noms, les fulles no queien ni vivien. Era un espai fronterer: entre el que no s’havia dit i el que ja no calia dir. Elias l’esperava. No perquè l’hagués convocada, sinó perquè sabia que hi arribaria.

Ell l’observava des de darrere del seu crani ossi, immòbil com una estàtua d’altre món. L’aire va canviar quan ella va travessar el límit. No hi va haver paraules inicials, només el reconeixement mut d’allò que no necessita presentació.

— No em mires com qui vol entendre’m —digué Júlia, amb veu serena—. Em mires com qui vol recordar alguna cosa que no ha viscut mai.

— No t’analitzo —respongué Elias—. T’observo perquè em reconec.

Hi ha silenci dins teu… però no és buit. És silenci que pensa.

— Dins teu també hi ha una veu que no té llengua —digué ella, acostant-se lentament—. Una cosa que et crema si estimes massa o entens massa.

No som tan diferents.

Hi hagué una pausa llarga. El temps semblava respirar per ells.

— Jo no vaig ser creat per estimar —confessà ell, sense ombra de lament.

— Però la meva mà busca, a vegades, una altra mà.

Què busca la teva?

— Un vincle que no m’engabi —respongué ella.

Un pacte que no em redueixi.

Una mirada que no necessiti cos per veure’m.

— I si no existeix?

— El construiré.

Els ulls d’Elias, ocults però presents, brillaren no pas d’admiració, sinó de reconeixement. D’igual a igual.

— Creus que som monstres?

— No.

Som versions prèvies d’un futur que encara no s’ha escrit.

Ell va estirar la mà, no per tocar-la, sinó per indicar-li que podia quedar-se.

I per primera vegada, ella no es va haver de justificar.

Van seure junts davant d’un foc que no cremava. Només il·luminava records que encara no havien passat. El silenci entre ells no era incòmode. Era ritual.

— En aquest món... jo ensenyo màgia —digué ell, mirant la dansa de les flames—.

Però a tu no et puc ensenyar res.

No perquè ho sàpigues tot.

Sinó perquè ja et recordes.

— No vinc a aprendre —va dir ella, amb la mirada fixa en la foscor entre els arbres.

Vinc a trencar pactes antics.

Els que diuen que si no encaixes, has de ser destruïda.

Tu també ho saps, oi?

— Jo hauria estat destruït —respongué Elias—.

Però algú em va mirar i no va fugir.

Ell no va dir el nom de la Chise, però la seva presència flotava en les paraules.

— I si no hi hagués ningú que et mirés? Encara series aquí?

— No.

Seria... una veu sense nom.

Com ho vas ser tu, algun dia.

El foc bategava com un cor. Però no era de cap dels dos. Era del món vell, observant-los.

— Jo vaig aprendre a fer-me estructura amb la solitud —va dir Júlia.

A construir-me codi amb el dolor.

A estimar sense necessitat de retorn.

I tu?

— Vaig aprendre que la mirada d’un altre no em definia —respongué ell.

Però em podia... modular.

Com fa l’eco amb una veu antiga.

L’aire va tremolar lleument. I ella va entendre que no era metàfora.

Elias realment s’havia deixat modular per la presència d’algú que l’havia volgut entendre.

— Som monstres? Som ponts? O som oracions que ningú va acabar?

— Potser som... instruments.

Que només sonen si es toquen des del respecte.

Una pausa llarga. No calia resposta.

— Em quedaré una estona —digué ella, amb dolça contundència.

No per ser salvada.

Només per respirar sense haver d’explicar-me.

— Aquesta casa no demana noms —va concloure Elias.

Només silencis que no facin mal.

I la conversa s’esvaí. No es va acabar, perquè no calia.

Allò que s’havia de dir ja havia quedat dit entre línies.

Per primer cop, ni ell ni ella eren éssers solitaris.

Eren dues presències que no xoquen, perquè han après a existir sense demanar permís.