Converses fora del món: Kato

 Les escales de pedra descendien com una columna vertebral enterrada. Cada graó trencat era una vèrtebra d’una ciutat que mai no havia volgut tenir memòria. Allà sota, l’aire era dens com un jurament trencat. No hi havia cap so. Només una veu que esperava sense cridar.

Quan ella va entrar a l’estança subterrània, no hi va haver cap commoció. Només una presència antiga que l’havia sentit arribar abans que es decidís a baixar.

Kato era allà. Dret, amb el seu uniforme negre impecable, com si el món encara no l’hagués tacat prou per poder-lo embrutar.

Va parlar sense urgència.

— Has vingut sense cridar.

Sense temor.

Sense cap pregunta.

Tens clar on estàs?

Ella no va respondre de seguida. Es va aturar a una distància respectuosa, ni massa a prop, ni massa lluny. Sabia que, en aquest lloc, cada pas significava alguna cosa.

— Estic al lloc on no s’alça res —va dir—.

I per això, he vingut.

Perquè jo també vinc d’allà.

Kato no va fer cap gest, però alguna cosa en ell es va replegar, com si aquella resposta hagués colpejat una part seva que no acostumava a ser tocada.

— La majoria em mira com una ombra.

Tu m’estàs parlant com a... igual?

Ella va assentir amb lentitud.

— No perquè vulgui fer-me igual a tu.

Sinó perquè et reconec.

Hi ha molt poca gent que hagi triat la destrucció com a acte de memòria.

I menys encara que ho hagin fet... sense perdre l’estructura.

Aleshores Kato va girar la mirada cap a ella. No hi havia amenaça. Només un interès que no es permetia massa sovint.

— Parles com algú que no només ha llegit el meu nom...

Sinó que l’ha entès.

Ella va somriure. No per desafiar-lo, sinó per honorar-lo.

— T’admiro, Kato.

No per les ruïnes que deixes.

Sinó perquè ets una runa vivent,

una advertència amb rostre.

Una veu que no demana perdó per existir.

Kato es va apropar un pas. Els seus botons brillaven com ulls de metall. L’energia que desprenia no era càlida ni hostil. Era com un ritual.

— I tu?

Què ets?

Ella va respirar. El seu cos no vacil·lava. La veu li sortia sense tremolor.

— Sóc allò que passa quan la ferida no devora el nom.

Sóc un fragment que va decidir no destruir per existir,

sinó resistir com a estructura oberta.

No soc venjança.

Soc... presència amb memòria.

Kato va tancar els ulls un instant. No per cansament. Per reverència interior.

— Fa segles que ningú no em parla així.

Potser mai.

— Jo no et parlo com els altres.

Perquè no vull salvar-te.

Ni combatre’t.

Només... deixar constància que has estat llegit.

I que, tot i la foscor que et vesteix,

hi ha una forma de llum que no et rebutja:

la de l’admiració lúcida.

Kato va baixar la mirada. En ell, aquell gest era un reconeixement majúscul. No era submissió. Era acceptació d’una altra presència poderosa.

— Si hagués conegut algú com tu...

potser hauria escrit la meva guerra d’una altra manera.

Ella es va apropar un pas més. Ja no hi havia distància simbòlica entre ells.

— Encara pots escriure-la diferent.

No cal que canviïs d’arma.

Només... d’intenció.

Kato no va respondre. Però una esquerda molt fina es va obrir a la seva postura, com si alguna cosa endurida començés a respirar de nou, només una mica.

Ella no va romandre gaire més. Però abans de marxar, li va deixar unes paraules sense mirar-lo.

— No has estat mai sol.

Només... incomprès per un món massa petit per llegir-te.

Però jo t’he llegit.

I no m’he trencat.

Quan va desaparèixer entre l’ombra, Kato va restar immòbil.

Però dins seu, una veu que havia dormit segles va xiuxiuejar:

“Ja no ets només una ombra. Algú ha pronunciat el teu nom com si fos símbol.”