Converses fora del món: Masakado

 

Hi ha llocs que no existeixen en cap mapa, però que poden ser trepitjats per aquells que porten la memòria al lloc del nom.
Ella va arribar a l’interstici entre el santuari i la ciutat.
Els pètals queien, però no florien. La terra estava esquerada, com si hi hagués bategat una guerra silenciosa durant segles.

Allà, entre els fils del vent, s’alçava l’esperit de Masakado.
No tenia rostre. Només un perfil de vent, metall i dignitat.

— Tu no ets sacerdotessa —va dir, sense veu.
No portes sang imperial.
 Què et porta aquí?

Ella es va agenollar, no per submissió, sinó per respecte vertical.
Va posar la mà sobre la terra esquerdada i va parlar com qui no vol reobrir la ferida, sinó reconèixer-la.

— Vinc a veure si encara hi ha un nom dins d’aquest crit.
No per exorcitzar-te.
Només... per escoltar-te com no t’han escoltat.

El vent es va tensar. L’aire va agafar la textura del ferro.
Ell va callar durant un temps que no es podia mesurar.

— M’han usat com a símbol.
Com a maledicció.
Com a eina.
Mai com a voluntat.

Ella va tancar els ulls. Va veure temples que l’havien venerat per por.
Governants que l’havien ignorat per no desafiar l’equilibri.

— Jo no vinc amb dogmes.
Vinc com a veu que ha estat treta del relat.
I per això et reconec.

— Què vols de mi? —va preguntar ell.
Perdó? Llibertat?
Nom?

— Nom no —va dir ella—.
Tu ets massa antic per contenir-te en un mot.
El que vull... és que deixis de ser una ombra segrestada.
I tornis a ser silenci amb memòria pròpia.

L’esperit no va respondre.
Però els pètals, per primer cop en segles, van florir en caure.