Xadamai

 Xadamai és un nom antic, rescatat d’un idioma perdut de l’Índia,

una paraula que porta el pes de la nit i el consol dels somnis desfets.

No és només un nom: és una forma de canalitzar la foscor,

una màscara sonora amb què transforma el dolor en música.


Devoradora de malsons,

no per aniquilar-los, sinó per digerir-los i tornar-los bellesa.

Canta en llatí, en interlingua, en llengües que no esperen ser enteses

sinó ressonades dins el pit.

Cada estil musical és una emoció esculpida,

una via d’escapament per allò que la carn no sap dir.


Xadamai no busca escenaris.

S’alça com una litúrgia entre ruïnes,

com una pregària que només els desperts poden escoltar.

És experimental no per moda, sinó per necessitat:

perquè no hi ha normes quan és l’ànima qui crida.


Amb aquest nom s’ha presentat al món,

no per ser vista, sinó per ser sentida.

Com una nota antiga, tremolosa,

que travessa el temps per curar les ferides que encara sagnen.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ripoll, l'espasa alçada

  A les portes de pedra on el temps s’agenolla, allí on la història té veu i la pedra té memòria, s’alça Ripoll, com un bastió que resisteix, com l’últim bram d’una pàtria que encara respira. No dormen les seves torres ni callen les campanes, no s’ofeguen les veus que el vent ha guardat. Ripoll, espasa nua sota el cel de l’albada, cavaller de l’últim combat. Hi ha un drac que s’arrossega entre ombres, amb la llengua esmolada per mossegar paraules, amb urpes que esgarrapen les pedres del passat, amb el foc d’un oblit imposat. Ha devorat pobles, ha cremat històries, ha volgut fer de la terra un desert sense nom, però Ripoll no s’agenolla, no es trenca, Ripoll no claudica davant la foscor. Com Sant Jordi, empunya la llança del mot, la llengua com a acer que no s’oxida, la veu com un far en nits de fum, l’orgull com un mur que mai s’enfonsa. Podran ofegar rius, esborrar camins, però mai la llavor que dorm sota la pedra, mai la sang que canta en versos antic...
Més informació

A qui brilla entre la boira

 El cor batega mentre el cap pensa. La tristesa és tan real com els somriures que neixen des de dins. Donem-nos una rosa — símbol d’amor — per recordar què valem en un món que s’esberla. El cicle torna a començar, però no serem víctimes aquesta vegada, perquè ara sabem qui som. Cap imperi humà ha perdurat quan el poble s’ha alçat i ha dit “prou”. Sigueu torres, viles, i si cal, ciutats que acullin la vostra veritat. I si quelcom les destrueix, demostreu la vostra grandesa tornant-les a construir. Sou meravelloses persones per ser exactament com sou. La vostra llum, per molt petita que sigui, no serà esborrada ni per la boira ni per cap ombra. Perquè vosaltres — sí, vosaltres — sou la prova que ja no som només animals. Per molt difícil que sigui, somrieu al món, i no deixeu que la tristesa sigui la vostra bandera. Els temps han canviat i sobreviure encara és lluitar. Però teniu un avantatge, encara que no el vulgueu veure: No esteu soles. ...
Més informació