Nit de les ànimes
Ah… la vella nit de les ànimes. Somrieu mentre podeu, respectant aquells que ja no hi són. No baixeu la guàrdia aquesta nit — els estats alterats... atrauen coses. Somrieu a la nit, respecteu els xiuxiuejos, invisibles sense vent. Perquè aquesta és la nit en què els miralls recorden, i les ombres tornen a casa amb les butxaques plenes de noms. Veureu llums on no n’hi ha, i passes que no deixen rastre. No tingueu por: només us miren per comprovar si encara els recordeu. Els cementiris respiren, les fulles murmuren vides passades, i les cendres sospiren per tornar a ser veu. Aquesta és la nit en què el vel tremola, i la raó cedeix pas a la memòria. Beseu la foscor, doneu gràcies a l’oblit. Perquè ells —els antics, els perduts— no venen a fer mal, sinó a recordar-nos que nosaltres també som fum amb data de caducitat. Així que enceneu les espelmes, deixeu el pa i el vi, i si sentiu un sospir rere vostre... no fugiu. Potser només és algú que encara us estima.