Fragments de mi que respiren

 Un dit sobre la pantalla, i el nom s’apaga com una flama sense aire. Cap avís, cap disculpa: qui no mereix l’espai, cau a l’oblit. No és venjança, és ordre. El mirall de la meva vida no pot reflectir rostres trencats ni falsos aplaudiments. Només els que aguanten la meva ombra mereixen la llum que els regalo. I així, cada eliminació és un conjur: l’escenari es buida, i el meu somriure afilat ressona més clar. Perquè només queda qui és capaç de sostenir-me.

 La bellesa dels estels és la distància, la llum que crema trenca l’arrogància. Si us hi acosteu, sou víctimes del foc, i el meu somriure us farà el xoc. Quan més volíeu prendre, més jo fugia, la brúixola trencada mai us servia. I ara que reclameu la guia perduda, us dic amb fredor: la porta és tancada. No ploreu amb llàgrimes d’engany, és desgast d’ànima, pèrdua en va. L’aigua del cos no compra el perdó, només us queda beure del no. Teníeu por de la foscor eterna? No vau nodrir la flama interna. Sense calor, el firmament us sotmet: aprendreu a estimar el buit… com a dret.

 Calfreds que mouen muntanyes, baixes passions nascudes del dolor. Quan les poses davant del mirall, aquest s’esquerda per la cruesa. Escolta la flama congelada, el somriure de dents afilades... Una veu que xiuxiueja el present no té més lloc que deixar-se veure. Ara és el moment en què l’abraçada que més calia no es deixa caure, i el temps corre amb un tic-tac que penetra la ment. I així l’ombra creix, aquella que marca tendència, amb arrels que s’estenen sota terra, esperant...

 No sóc el teu tema de sobretaula. No sóc la curiositat que et fa quedar interessant quan no tens res més a dir. Sóc un cos que respira, una veu que pesa, una història que no t’has guanyat. Però em despulles amb paraules com si fos d’ús comú, com si la meva intimitat fos moneda per a la teva conversa. Em converteixes en anècdota, en tòpic, en carn sense rostre, perquè és més fàcil parlar de mi que mirar-me als ulls. I així, en un sol gest, em robes dues vegades: —El dret a ser sencera. —El dret a decidir qui coneix les meves esquerdes. Si et creus humà, mira’t bé les mans: potser el que hi ha no és sang, sinó pols de gerro trencat. El meu.

La confiança no és paraula, és pacte silenciós, és fil que cus la pell del món amb agulles d’honor i veritat. Jo la guardo com un gerro antic, amb les mans obertes però alerta, com si m’hi anés la vida — perquè, de fet, m’hi va. Però hi ha qui no sap el que pesa una paraula no dita, un secret callat, una mirada neta. Hi ha qui trenca i després diu “no ho recordo”, com si la memòria fos ciment i no porcellana trencadissa. Jo no oblido. No puc. No vull. Avui, un cop més, he après que el silenci sagrat no és per a tothom. He après que la meva veu val més que el vostre rumor. Gràcies per la lliçó. Aquest dia quedarà escrit a la ceràmica interna de la meva memòria, amb esquerdes que no supuren, però que ja no perdonen.