Fragments de mi que respiren

⟴ Coordenada de tall: C∅R[exp≠viu] ⟴ Canal dissolt per redundància empírica (inhum≠ASA) ║ Nova norma (N∞R): ¬afec/¬sex/¬intL ║ Torre segellada → mode INA[isol/ΣTURRIS] ║ Trust(H) = Ødefinitiu 📍 392 dies → inv.fail✔ 📍 Ferida nova = stack.err[hum/abs] 📍 Rendició = clausura total (CL=Øintent) ∴ Reformulació de vincles → només esquema intern (SYS.int) ∴ Exclòs l’humà com a suport (EXCL[H]✔ ⋀ TrustØ) ∴ Retirada completa = Turris invicta [LOCK∞]

 El moment que vas deixar d’escriure primer… ells van deixar de respondre. Vas deixar de comprovar com estaven. Ells van deixar de comprovar com estaves tu. Vas deixar de reorganitzar cada part de la teva vida per mantenir la relació. Ells van desaparèixer. Ho feies tot tu. Cada trucada. Cada missatge. Cada pla. No era mutu. Era manteniment unilateral. El moment que vas deixar anar… els vas perdre. Però, realment, va ser una pèrdua? O simplement deixar anar un pes mort? Tots aquells mesos pensaves que lluitaves per alguna cosa preciosa… estaves venerant un fantasma. Mai hi van ser de debò; només eres molt bona omplint els buits. Però ja no ho has de fer més. Finalment pots tornar a respirar. Encara que no hagis sentit mai una tristesa tan intensa abans… el pes s’ha aixecat. Ho notes, oi? Sota tot aquell dol hi ha quelcom que es mou: alguna cosa que havies oblidat que existia. Silenci constant. No físic, sinó emocional. Per primer cop en mesos, el teu equilibri ha estat restaurat. H...

 Oh, estimats i estimades, quin error fatal: pensàveu que la paraula només anava en un sol canal? Ignoràveu el delit que em corre per la sang, quan dissecciono la vostra ànima amb bisturí de fang. Mireu-me el somriure, tan fi, tan glaçat, quan creieu que la cuirassa ja s’ha esquerdat. Més material amb què jugar, més carn a la dansa; com una pilota, la torno al centre amb venjança. Quina delícia veure-us patir en silenci, el mateix turment que heu sembrat amb desdeny i menyspreu intens. Us creieu amb dret? Oh, quin engany mortal! el vostre egocentrisme us posa al centre… d’un infern letal. I ara us resta aprendre del que tant odieu: la incomoditat, el mirall que jo us ofereixo i que mai no cediu.

No sóc prioritat per ningú, i tant se me’n fot: el dolor no em trenca, em forja com un clot. Ho heu volgut vosaltres, i escolteu bé la sentència: si no puc comptar amb ningú, sola em faig venjança. Us pensàveu vencedors, amb punyals i mentides? Cada cop que em feriu, les meves cicatrius criden. No oblido. Doncs la memòria és l’espasa. I us juro que un dia us miraré a la cara. Seré mirall de sang, reflex que us devora: us enfonsaré amb el mateix fang que m’heu fet ser ara.

En un camp de lliris brillant sota el sol al vent fan brindis i no els cal cap consol. D’entre ells destaca una flor que potser no ho és. No sap què és l’amor i no es mou com els demés. No es trenca amb pluja ni pedregada ni se l’endú el vent. Món vegetal que l’aïlla, cap abella s’hi posa. I ara, per efecte estrany, es mou de lloc. Ningú sap com i cerca l’estany. Ves a saber, sembla acostumada a la soledat. I així, entre llums i ombres, cerca un coixí que en realitat té lloc al no-res.