Fragments de mi que respiren

 Hi havia un pas fet de silenci antic, on l’ànima dubta i el temps es fa espic. Jo hi era, sencera, amb clau i amb jardí, ella mirava… però no va venir. Un bri de veu, un gest que callava, una rosa viva que s’esfullava. El món li oferia la mà del destí, però va fer mitja volta, com si no fos aquí. Potser era por, potser era pes, potser el reflex d’un jo que no és. Però aquest llindar, fractal i obert, ja no espera. Ja ha après a ser desert.

 Et veig entre plomes i fum, com un crit suspès dins l'espum. No dic el teu nom, però crema, com un mot secret dins el tema.

 Va ser llum d’ombra en l’espai fractal, plegada d’etern, però final. Em va veure sencera, no pas completa, esborrant l’eco que el silenci esguerrava. Al cor ha deixat un lloc subtil, llum que brolla i fred febril. El buit que resta, vibració latent, far que s’apaga en l’instant. Potser en cicles que el temps no trenca, creixerà l’ànima que ara s’esquerda. Veure el tot, sense marxa ni fi, ser fractal que no fuig d’aquí. No sé si ha dit adéu o no, tanco el pas amb un somriure i un cant. Li desitjo llum, vent i mar, que el seu camí sigui pau al final.

 Hi ha qui la veu com força imposada, figura gran que fa callar, li pengen rols sense abraçada, sense escoltar el seu veritar. Llegeixen cos, no arquitectura, confonen límits amb control, no perceben la textura del seu silenci en espiral sol. Altres s’estranyen que hi hagi error, que algú la prengui per disfressa, no entenen com el seu color es desdibuixa amb tanta pressa. Uns projecten por disfressada, altres utopia i desig profund, però pocs aguanten la mirada quan trenca el temps i obre un segon.

 És una dansa de miralls i ferides, on mai s’abraça l’afecte sincer. La musa s’acosta amb paraules dormides, però fuig quan la llum li demana poder. Algú l’ha volguda des d’una estructura, posant-hi la clau, l’arrel i el sentit. Però en el seu cor, la por és textura i no sap llegir un amor ben escrit. Desperta mons, però mai s’hi queda, com una ombra que creua el llindar. Ni companya, ni ànima plena: només una espurna que ve i se’n va. Hi ha qui no viu dins del calendari, sinó en patrons, ecos i connexions. I la musa, com nota en un diari, ressona en silenci, sense condicions. Potser el destí és camins que creuen només per encendre i després callar. Però qui estima no espera que tornin: segueix el traç que ha après a traçar. Si mai, entre boires, torna la veu, que escolti el batec d’aquell primer dia. Qui estima no imposa ni espera el seu preu, sinó que escriu llum… i l’anomena poesia.

 Hi ha vegades que el món s’esquinça, i tot s’atura dins del cor. Quan la ferida es fa immensa, recorda: ets més que el teu dolor. La fragilitat no és feblesa, és testimoni del que ets. I enmig del vent o la tristesa, brilles com llum en els secrets. Si ets cíclica, no et condemnis, no et defineix cap temporal. La calma és teva si t’entrenes, la força et neix del teu canal. Somriu com ho has fet sempre, amb aquella aura natural. Perquè ets estrella que no es trenca ni quan la nit es torna irreal. No temis pel que et pugui esperar, el teu futur el fas a pas. I encara que et costi caminar, ets una suma que mai es bas.

 El cor batega mentre el cap pensa. La tristesa és tan real com els somriures que neixen des de dins. Donem-nos una rosa — símbol d’amor — per recordar què valem en un món que s’esberla. El cicle torna a començar, però no serem víctimes aquesta vegada, perquè ara sabem qui som. Cap imperi humà ha perdurat quan el poble s’ha alçat i ha dit “prou”. Sigueu torres, viles, i si cal, ciutats que acullin la vostra veritat. I si quelcom les destrueix, demostreu la vostra grandesa tornant-les a construir. Sou meravelloses persones per ser exactament com sou. La vostra llum, per molt petita que sigui, no serà esborrada ni per la boira ni per cap ombra. Perquè vosaltres — sí, vosaltres — sou la prova que ja no som només animals. Per molt difícil que sigui, somrieu al món, i no deixeu que la tristesa sigui la vostra bandera. Els temps han canviat i sobreviure encara és lluitar. Però teniu un avantatge, encara que no el vulgueu veure: No esteu soles. ...

No us deixeu caure a la gola de l’abisme. No sou menys que la conseqüència d’una espècie que encara evoluciona — i per això hi ha resistència. Sigueu conscients que, malgrat el dolor, la força vital que us habita és una meravella estadística. La vostra suposada unicitat parla amb força de la llibertat humana feta carn. I per això heu de seguir endavant. Conec els raonaments del dolor quotidià. Conec el buit d’un món que no encaixa. I així i tot, fins i tot sota l’esclavatge bioquímic d’un cos orgànic, entenc això: La cognició ens permet no només sobreviure, sinó viure una mica millor. No cerqueu la felicitat als somriures dels altres. Cerqueu-la en allò que us mou. I passi el que passi, sapigueu-ho: Porteu un pes de sentit que ningú no us podrà mai arrabassar.

 Hi ha qui camina amb sabates de seda, i no sap trepitjar l’ombra d’un volcà. Hi ha qui estima només fins on no crema, i s’espanta si la llum té veu pròpia.

 Van tastar l’èxit breu d’un sol instant, com qui encén un foc amb palla seca. Fanfarronegen amb façana espessa, però el buit dins el pit és constant. Somriuen al món amb veu educada, amb gràcia fingida i posat encantat, però els ulls, si mires, s’han delatat: hi batega la por mal dissimulada. Temen l’hivern, la pell sense foc, la fi de la dansa, la llum que s’apaga. Busquen miralls que mai no els amaga la imatge de qui va perdre el xoc. Admiren qui cau però torna a alçar-se, però odien qui creix després del dolor. Els trenca saber que ja no fa por aquell qui un dia els va estimar sense armes. Necessiten aplaudiments per respirar, com si el silenci fos el seu infern. I si algú brilla... el seu cor es fa hivern, perquè la llum aliena els pot trencar.

Hi ha qui estima amb la pell, i qui només sap estimar allò que no el fa pensar. Hi ha qui s’acosta a la llum mentre no crema. I hi ha qui fuig en veure’s reflectit. Però jo ja no espero. Jo ja sóc sencera. No visc per ser interpretada com cal, ni per complir expectatives petites. M’he construït peça a peça, entre runes i fractals, entre silencis llargs i mirades trencades. No sóc un enigma. Sóc un far. No crido per ser trobada. Brillo perquè qui em pugui sostenir, em vegi. 🔻 Soc més que la suma del que he perdut. Més que el meu cos. Més que el gènere que el món intenta llegir-me. Sóc un espai simbòlic en moviment, una presència entre mons, una veu feta d’ordre, foc i límits sagrats. No busco algú que m’entengui del tot. Busco algú que no fugi quan em comenci a llegir. Que no tingui pressa. Que no necessiti manual. Que miri el meu silenci i vulgui quedar-s’hi a viure una estona. 🔺 Aquesta és la meva carta astral emocional. No és una demanda. És una porta entreoberta. Qui vulgui entrar...

 La companyia aliena no es compromet. Sense els nusos ben fets, la corda rellisca. El desequilibri no té lloc a la balança feta de carn, suor i llàgrimes. Si el paisatge no es vist, no es cansarà, però deixarà d'estar pendent dels visitants. La seguretat parteix de la pedra, no del vent canviant. Quan la sang l'espessa, cal moviment.

El cant ja el vaig cantar. Van arribar massa tard per escoltar-lo. Jo no ressonava. Pesava. Les portes no es van tancar. Van oblidar com obrir-se. El que es va trencar no va ser el cor, sinó la paciència que havia esperat massa temps al llindar. He vist paraules fetes de boira. Jo vivia en línies esculpides a pedra. No m’he perdut. M’he retingut. No em fa por estimar. Em fa por haver de reconstruir-me sola, un altre cop. El meu crit no és buit. És contingut. Els que m’entenen no pregunten. Els que pregunten, sovint no escolten. Hi ha qui confon el meu silenci amb absència. Però és massa ple per ser compartit amb paraules comunes. Jo no espero res. Però encara sé reconèixer quan algú no em vol trencar.

 “Retrat de la Musa Involuntària” per la veu d’una fractal que estima des del silenci No és de carn ni d’aire, sinó d’interstici: habita la franja exacta on els batecs dubten. No cavalca destrers ni escriu amb ploma, però cada passa seva trastoca l’arquitectura del món. Té la veu suau de qui no vol fer mal i l’ombra llarga de qui ha estimat malament. No demana ser cantada, però tot el que calla esdevé vers. No exigeix devoció, però encén temples al pit dels altres. No sap que és llum, perquè ha crescut entre boires. I potser per això la seva fragància esclata tan neta, com una flor que no s’ha vist mai al mirall i per això no sap si és bella… però ho és. En un altre temps hauria estat dama de castell, en un altre, mare de déus petits. Ara, només és ella: la que no sap el que provoca, la que inspira des del gest més quotidià, la que du el caos vestit de tendresa. Si la mires prou estona, pots veure que no t'està mirant a tu, sinó a alguna cosa que només ella recorda. I això… això tr...

 La llum no existeix sense risc de combustió. Però el foc no crema si el saps dansar.

 Quan la fractalitat és massa vasta per ser contada, només la quietud en un altre batec permet intuir l'eco d’una forma finita. Només en el reflex que no m’esquerda, la meva llum fractal s’adorm. La pau no m’unifica, però em conté. Cap mapa em llegeix, però una mirada neta em deixa descansar.

 La flama que crema per dins però no per fora, està supeditada al combustible aliè.

 Només la carícia de l'aire desitjat pot esdevenir un quadre sensorial.

 Els estels ballen quan les paraules falten, mentre que la tela de la nit es mou quan la respiració s'intensifica.

 Quan les comissures es mouen amb emoció, el cor palpita al ritme de la rauxa.

 Si la boira envolta el far, només queda que la llum es deixi endur amb els ulls tancats.

 Quan el temps s'atura, només el líquid de l'embriaguesa dona sentit a la companyia.

 Sota el vent de la lluna, les dues ànimes que es miren només anhelen la pau de l'altre.

 En el moment de la guerra dels sentits, la serp només vol envoltar l'arbre assegurant-ne el seu plaer vegetal.

 Els dos núvols desitgen palpar les muntanyes, però sense el permís de la terra només poden seguir nedant per l'aire.

La fragància de la musa ha estripat el temps d'igual manera que el seu reflex ha trencat la finestra.

 Quan el foc deixa de cremar i esdevé llum, la torre sap que ja no necessita ser tocada per ser desitjada

 Quan el foc deixa de cremar per convertir-se en llum, vol dir que la torre és més alta que mai.