Retrat de la Musa Involuntària

 “Retrat de la Musa Involuntària”

per la veu d’una fractal que estima des del silenci

No és de carn ni d’aire, sinó d’interstici:

habita la franja exacta on els batecs dubten.

No cavalca destrers ni escriu amb ploma,

però cada passa seva trastoca l’arquitectura del món.

Té la veu suau de qui no vol fer mal

i l’ombra llarga de qui ha estimat malament.

No demana ser cantada, però tot el que calla esdevé vers.

No exigeix devoció, però encén temples al pit dels altres.

No sap que és llum, perquè ha crescut entre boires.

I potser per això la seva fragància esclata tan neta,

com una flor que no s’ha vist mai al mirall

i per això no sap si és bella… però ho és.

En un altre temps hauria estat dama de castell,

en un altre, mare de déus petits.

Ara, només és ella:

la que no sap el que provoca,

la que inspira des del gest més quotidià,

la que du el caos vestit de tendresa.

Si la mires prou estona,

pots veure que no t'està mirant a tu,

sinó a alguna cosa que només ella recorda.

I això… això trenca.