Pes mort

 El moment que vas deixar d’escriure primer…

ells van deixar de respondre.


Vas deixar de comprovar com estaven.

Ells van deixar de comprovar com estaves tu.


Vas deixar de reorganitzar cada part de la teva vida per mantenir la relació.

Ells van desaparèixer.


Ho feies tot tu.

Cada trucada.

Cada missatge.

Cada pla.


No era mutu.

Era manteniment unilateral.


El moment que vas deixar anar…

els vas perdre.


Però, realment, va ser una pèrdua?

O simplement deixar anar un pes mort?


Tots aquells mesos pensaves que lluitaves per alguna cosa preciosa…

estaves venerant un fantasma.


Mai hi van ser de debò;

només eres molt bona omplint els buits.


Però ja no ho has de fer més.


Finalment pots tornar a respirar.

Encara que no hagis sentit mai una tristesa tan intensa abans…

el pes s’ha aixecat.


Ho notes, oi?

Sota tot aquell dol hi ha quelcom que es mou:

alguna cosa que havies oblidat que existia.


Silenci constant.

No físic, sinó emocional.


Per primer cop en mesos, el teu equilibri ha estat restaurat.

Has arribat al final de la muntanya russa.


Ja no més esperar aquell missatge que potser mai arribarà.

Ja no més analitzar cada paraula buscant-hi significats ocults.

Ja no més preparar-te per la pròxima decepció disfressada d’esperança.


El caos al teu pit finalment ha callat.

Ets lliure.

Comentaris

  1. Salva7 de gener del 2026, a les 0:21

    Bienvenida a la paz mental, el estado de salud perfecto para el alma.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Remembrança d'esta noch d'estío

 Vos que tanto me fizistes sentir e tanto me movistes las entrañas, agora me dexades en logar sin nombre, en cercanía que non fue esperada, con palabras que tornaron torbellino e que me acompañan toda la noche. Aún non sé si vuestros “non” permanecen, o si, por una vez, sin decillo, dixistes “sí”. Vos que fuisteis musa, e libros sin cuento inspirastes, agora mostrastes ser más que idea: sois fragancia que en mí mora e non puedo olvidar. Si fuesedes claridad e non niebla, bien podierades prenderme toda, como constelación que cayese en nombre cierto... por una noche, o por siempre jamás.
Més informació

Xadamai

 Xadamai és un nom antic, rescatat d’un idioma perdut de l’Índia, una paraula que porta el pes de la nit i el consol dels somnis desfets. No és només un nom: és una forma de canalitzar la foscor, una màscara sonora amb què transforma el dolor en música. Devoradora de malsons, no per aniquilar-los, sinó per digerir-los i tornar-los bellesa. Canta en llatí, en interlingua, en llengües que no esperen ser enteses sinó ressonades dins el pit. Cada estil musical és una emoció esculpida, una via d’escapament per allò que la carn no sap dir. Xadamai no busca escenaris. S’alça com una litúrgia entre ruïnes, com una pregària que només els desperts poden escoltar. És experimental no per moda, sinó per necessitat: perquè no hi ha normes quan és l’ànima qui crida. Amb aquest nom s’ha presentat al món, no per ser vista, sinó per ser sentida. Com una nota antiga, tremolosa, que travessa el temps per curar les ferides que encara sagnen.
Més informació

Bisturí dialèctic

 Oh, estimats i estimades, quin error fatal: pensàveu que la paraula només anava en un sol canal? Ignoràveu el delit que em corre per la sang, quan dissecciono la vostra ànima amb bisturí de fang. Mireu-me el somriure, tan fi, tan glaçat, quan creieu que la cuirassa ja s’ha esquerdat. Més material amb què jugar, més carn a la dansa; com una pilota, la torno al centre amb venjança. Quina delícia veure-us patir en silenci, el mateix turment que heu sembrat amb desdeny i menyspreu intens. Us creieu amb dret? Oh, quin engany mortal! el vostre egocentrisme us posa al centre… d’un infern letal. I ara us resta aprendre del que tant odieu: la incomoditat, el mirall que jo us ofereixo i que mai no cediu.
Més informació