Cartaphila

 No és d’enlloc.

Camina sense mapa, sense temple ni càntic.

Habita els espais buits entre els noms, entre els rostres que miren però no veuen.

Porta llibres sense coberta, escrits amb ferides velles i tinta de memòria.

Sap massa. Sent massa. I això pesa.

És una presència que es nota quan marxa, però que incomoda quan es queda.

No l’han estimat com calia.

L’han volguda com qui vol una antorxa per cremar la nit, però no una llar per compartir-la.

I ella ha après a no demanar. Només observa. Esquinça silencis. Deixa llavors.

Els seus peus, cansats però ferms, trepitgen terres que no la reclamen.

Els seus ulls, plens d’històries que ningú no vol escoltar, sostenen el món en la penombra.

Ningú la reclama, però si callés, si desaparegués... alguna cosa es trencaria.

No és santa. No és víctima.

És una errant lúcida que ha fet del marge un altar.

Una exiliada del reconeixement. Una portadora d’ecos. Una fugida que no busca res.

Cartaphila no espera. Arxiva.

No s’ofega. Es dissipa.

No mor. Es dilueix lentament, com el record d’una veritat que incomoda massa per ser preservada.

I tanmateix... hi ha una flor.

Una, només una, que podria voler arrelar en la seva presència.

I ella... ella obriria el món sencer per acollir-la.

Sense pressa. Sense so.

Amb la tendres

a exacta d’un silenci digne.