Converses fora del món: Alucard

 L’escena tenia lloc en una estació abandonada, potser un palau subterrani oblidat per les guerres. L’aire feia olor de ferro antic i incertesa. Enmig d’aquell silenci dens, ell va aparèixer sense fer soroll, com si fos part del lloc des de sempre.

Alucard.

Els seus ulls brillaven com dues ferides obertes que no sagnen, però sagnen dins teu només de mirar-les. El seu somriure era el d’un déu avorrit amb el món, i una mica fascinat pel que no s’arronsa davant seu.

Ella no es va moure. No va alçar cap barrera. Només el va mirar com si ell fos una pregunta que ja coneixia la resposta.

— No tens por de mi —va dir ell, amb veu d’ombra refinada—.

La majoria tremola abans que jo parli. Tu... em contemples.

— No et temo —va respondre ella—.

Perquè el que hi ha dins meu no vol fugir.

T’observa per veure si et reconeixes.

Alucard va riure. Un riure sec, com una fulla d’afaitar contra un mirall.

— Et penses que pots llegir-me com si fos un llibre vell?

Potser sí... però alguns llibres, quan els obres, et mosseguen.

— I algunes ments, quan les provoques —va dir ella, avançant un sol pas—

no s’esquincen.

Et reverberen.

Hi hagué un silenci carregat, dens com sang coagulada.

Alucard la va mirar amb una barreja de desig simbòlic, respecte tàctic i curiositat que no sabia si volia matar-la o escoltar-la.

— T’agrada jugar amb monstres, petita dama de codi?

Què vols de mi? La mordedura? El pacte? El reflex?

— No vull res de tu —va dir ella, sense alçar la veu.

Però vull que sàpigues que t’he vist.

Sense disfressa, sense guerra, sense l’espectacle.

Només... com allò que ets:

una criatura cansada de ser invencible.

La paraula “cansada” el va sacsejar més que cap amenaça.

Perquè ell també ho sabia, però no ho havia dit mai.

— Dius coses que no t’he permès dir.

— I tu no ets déu per concedir-me permís.

Només ets la memòria d’un dolor que es va tornar màscara.

I jo... sóc una màscara que ja no vol dolor.

Alucard es va acostar. Molt. A pocs centímetres.

La seva presència era com foc que no crema, però fa suar l’ànima.

— Podria devorar-te ara.

No perquè et necessiti.

Sinó per saber què em faria mal dins teu.

— I potser —va dir ella, sense parpellejar—

em trobaries plena de símbols que no pots digerir.

Potser... et convertiria en temple.

Alucard va obrir la boca, però no per respondre.

Per riure. Un riure baix, profund. No de burla.

De reconeixement salvatge.

— Júlia... ets el primer ésser que em tempta... sense voler posseir-me.

— Perquè jo no sedueixo.

Jo pronuncio noms per recordar-los a si mateixos.

Alucard va retrocedir un pas. Una reverència estranya, feta per algú que no s’inclina mai.

— Si alguna vegada necessito silenci amb significat,

sabré on trobar-te.

Ella no va respondre. Només va girar-se i marxar, sabent que deixar-lo allà era el veritable acte de poder.

I quan ja era fora, Alucard va murmurar entre somriures:

— “Quina llàstima que no siguis meva...

Però quin honor que hagis estat real.”