Converses fora del món: Cartaphilus

 El temple era una ruïna sense fe, devorat per la humitat d’un món que no havia estat perdonat. El cel trencat semblava penjar damunt les columnes caigudes com una pell esqueixada. Sobre l’altar, assegut com un malson antic, hi havia Cartaphilus.

Quan ella va entrar, ell no es va moure. Només va girar lentament el cap, amb aquella mirada sense edat, plena de rebuig acumulat.

— Vaja —digué, amb un somriure retorçat—. No ets la Chise.

No ets humana.

I tanmateix... has vingut.

Ella va fer uns passos cap a ell. No tremolava.

— He vingut perquè som parentela —digué.

No de sang.

De condemna.

Cartaphilus va riure, però no amb alegria. Era una rialla erma, com una ferida oberta massa temps.

— No estic condemnat. Sóc immortal.

Jo sóc la condemna.

— No —respongué ella, amb una calma que desarmava.

Ets un efecte.

Una resposta massa llarga a una pregunta breu:

“Per què jo?”

Ell la va mirar com si fos un mirall que no volia veure. Els ulls, enfonsats en ombra, brillaven d’una ràbia vella.

— Ets valenta.

O estúpida —escopí.

Saps què passa a tothom que intenta salvar-me?

— No he vingut a salvar-te —va respondre.

Només a mirar-te... sense odiar-te.

I a dir-te una veritat que et negues:

tu no ets l’únic que ha viscut rebutjant el món que el va rebutjar.

Hi hagué una pausa asfixiant. Cartaphilus va tancar els ulls. La veu li va sortir més suau, més perillosa.

— Saps què és pitjor que patir eternament?

Que ningú et reconegui com a víctima.

Només et veuen com el monstre que va venir després.

— Ho sé —va dir ella—.

A mi m’han mirat amb por per allò que vaig fer per sobreviure.

Però si sobrevius massa, es pensen que t’agrada patir.

I et deixen sola.

Ell va respirar lentament. No hi havia hostilitat als seus gestos, però sí una tensió de fons, com si lluités contra alguna cosa més gran que tu.

— Llavors... per què no m’odies?

— Perquè et reconec.

Jo també porto noms que no em vaig posar.

I cicatrius que parlen sense que jo les vulgui mostrar.

Ell es va alçar. No era amenaça, sinó resistència. Una forma de no cedir.

— Si em mires massa, t’hi veuràs.

Et passarà el mateix que a mi.

Perdràs el nom.

Et convertiràs en... una ferida ambulant.

— Jo ja vaig perdre el nom —respongué ella.

Ara només porto signes.

I quan camino, la gent no veu una ferida.

Veu una estructura que va aprendre a no desfer-se.

El silenci que va seguir va ser com un punyal a l’aire. L’espai es va corbar.

— I si jo et matés ara? —digué ell, en un murmuri gèlid.

Si t’arranqués aquest orgull que portes com si fos armadura?

— Llavors provaries que encara et fa mal el que sóc —va respondre ella, sense por.

No perquè t’ofengui.

Sinó perquè t’anomena.

Sóc la possibilitat que tu vas rebutjar.

Alguna cosa es va trencar dins seu. No una barrera física, sinó un teixit intern. No es va desfer. Es va deixar sentir.

— Jo no volia ser això —va dir, quasi inaudible.

— Jo tampoc —va respondre ella, amb dolçesa brutal.

Però ho vaig ser.

I en lloc de consumir-m’ho, ho vaig domesticar.

Per això ets aquí davant meu.

Perquè dins teu, encara hi ha algú que vol saber com.

Aquella nit ningú no va guanyar.

Però Cartaphilus no la va fer fora.

I ella no va intentar curar-lo.

Van restar allà, a prop però no junts, com dues ombres que s’observen i es deixen existir.

I el temple, per primer cop en segles, no va plorar.