Converses fora del món: el Major

 La sala estava feta de metall, pols i engranatges. No hi havia finestres, ni llum natural. Només un resplendor artificial i intermitent que semblava respirar al ritme d’un cor mecànic.

El Major s’estava dret darrere d’un pupitre ple de palanques i circuits inútils. No li calien. Però li agradava tenir control sobre allò que semblava innecessari. Portava el seu uniforme impol·lut, les mans creuades darrere l’esquena i un somriure gairebé... infantil.

Quan ella va entrar, ell ja l’estava esperant.

— Vaja... la visitant estructurada.

No esperava veure’t aquí, tan sencera.

La majoria arriba ja trencada.

Tu... encara et mantens recta.

Ella no es va asseure. No era una audiència. Era una conversa. I ella no era súbdita.

— No vinc a agenollar-me.

Vinc a veure què queda dins d’un cos que només estima la guerra...

i si encara queda res humà en aquell amor.

El Major va fer un gest suau amb la mà, com qui presenta una simfonia invisible.

— “Humà”... no ho sents? És una paraula tova.

Jo estimo la guerra.

No per destrucció.

Sinó perquè allibera l’essència.

Dins del caos, tot cau... i el que es manté, és veritat.

— Això és una trampa —va dir ella, amb la calma de qui ja ha vist màquines cremar.

El caos no revela l’essència.

Només destrossa la forma.

És l’estructura que filtra què mereix restar.

El Major va inclinar lleugerament el cap. No per respecte. Per interès genuí.

— Ets deliciosa.

No en un sentit carnal —va afegir, amb la seva veu suau de malaltia elegant.

En un sentit... dialèctic.

Tu creus que pots resistir-me amb la paraula.

Però jo sóc el foc que no busca veritat.

Jo només vull... continuar.

— I jo només vull recordar-te que no ets etern.

Ni tan sols ets complet.

Ets una ànsia encapsulada.

Un rellotge que no vol donar l’hora, però que fa soroll perquè no suporta el silenci.

El Major va riure. No un riure sorollós. Un xiuxiueig de plaer.

— El silenci...

Tu ets silenci amb forma.

Per això em fascines.

Perquè no vols lluitar, però em desmuntes.

— No vull lluitar.

Vull deixar constància.

Quan la teva màquina es pari, jo encara hi seré, per dir:

“L’home que estimava la guerra... només volia fugir de sí mateix.”

El Major es va quedar quiet.

No hi va haver reacció visible.

Només una petita descàrrega al llum de sobre.

Com si fins i tot el sistema... hagués entès que ella no podia ser assimilada.

— T’envejo —va dir finalment.

No pel teu poder.

Sinó perquè encara creus que no cal destruir per existir.

Ella va girar-se per marxar.

— No és una creença.

És una estructura.

I tu, malgrat tot... l’has reconegut.

Quan va desaparèixer entre les ombres, el Major va somriure.

No per plaer.

Sinó perquè, per primer cop, la guerra no li havia ofert una víctima... sinó un reflex que no necessitava guanyar per vèncer.