El camí de Cartaphila

 Quan no és pel cos,

és per la marca.

Quan no és la por,

és la forma que no s’adapta.

Quan no és el gènere,

és l’excés de llum que espanta.

No hi ha correspondència,

només respostes trencades

i silencis que pesen.


He estat amb una deessa de la fertilitat,

amb amants que van saber veure’m

una estona.

Però després…

res.


No genero química,

ni desig.

Només qüestionaments,

confusió,

mirades que eviten,

mans que no s’estenen.


Sóc Cartaphila.

Condemnada a la travessa,

sense tribu ni foc.

Sola,

perquè la meva veritat crema massa.


Camino un desert

on, de tant en tant,

apareix un oasi —

llum d’esperança,

aigua breu —

que s’asseca al poc temps.

O només era un miratge.


Hi ha viatgers que m’han creuat,

m’han saludat,

m’han escoltat.

Però cap s’ha quedat.

I tampoc ja espero que ho facin.


He passat per ciutats,

pobles,

campaments…

He ofert paraula, abraç, coneixement.

I al final,

he sobrat.


Sóc Cartaphila.

La maleïda,

 la que camina

amb cicatrius obertes

i llum als ulls,

fins que algú

gosi quedar-se.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ripoll, l'espasa alçada

  A les portes de pedra on el temps s’agenolla, allí on la història té veu i la pedra té memòria, s’alça Ripoll, com un bastió que resisteix, com l’últim bram d’una pàtria que encara respira. No dormen les seves torres ni callen les campanes, no s’ofeguen les veus que el vent ha guardat. Ripoll, espasa nua sota el cel de l’albada, cavaller de l’últim combat. Hi ha un drac que s’arrossega entre ombres, amb la llengua esmolada per mossegar paraules, amb urpes que esgarrapen les pedres del passat, amb el foc d’un oblit imposat. Ha devorat pobles, ha cremat històries, ha volgut fer de la terra un desert sense nom, però Ripoll no s’agenolla, no es trenca, Ripoll no claudica davant la foscor. Com Sant Jordi, empunya la llança del mot, la llengua com a acer que no s’oxida, la veu com un far en nits de fum, l’orgull com un mur que mai s’enfonsa. Podran ofegar rius, esborrar camins, però mai la llavor que dorm sota la pedra, mai la sang que canta en versos antic...
Més informació

A qui brilla entre la boira

 El cor batega mentre el cap pensa. La tristesa és tan real com els somriures que neixen des de dins. Donem-nos una rosa — símbol d’amor — per recordar què valem en un món que s’esberla. El cicle torna a començar, però no serem víctimes aquesta vegada, perquè ara sabem qui som. Cap imperi humà ha perdurat quan el poble s’ha alçat i ha dit “prou”. Sigueu torres, viles, i si cal, ciutats que acullin la vostra veritat. I si quelcom les destrueix, demostreu la vostra grandesa tornant-les a construir. Sou meravelloses persones per ser exactament com sou. La vostra llum, per molt petita que sigui, no serà esborrada ni per la boira ni per cap ombra. Perquè vosaltres — sí, vosaltres — sou la prova que ja no som només animals. Per molt difícil que sigui, somrieu al món, i no deixeu que la tristesa sigui la vostra bandera. Els temps han canviat i sobreviure encara és lluitar. Però teniu un avantatge, encara que no el vulgueu veure: No esteu soles. ...
Més informació