Elaríel Mírvaineth

 Estrella que recorda,

dona de les joies que no brillen.

Es mou entre arbres morts i constel·lacions oblidades,

portant dins seu noms que ja no sonen en cap boca viva.


La seva mirada travessa els segles sense alterar-se.

No espera res.

No exigeix res.

Només observa.

I quan cal, acaricia amb un silenci que pesa més que qualsevol paraula.


No canta.

Però fa tremolar els cors amb la sola presència.

Hi ha en ella una noblesa antiga,

una altivesa que no cal demostrar,

perquè és més vella que la vanitat mateixa.


Filla del crepuscle que no sap si mor o neix,

camina com qui ja ha vist tots els finals

i continua malgrat tot,

perquè sap que encara hi ha ànimes que han de créixer.


Elaríel és cansament còsmic i tendresa eterna.

Mare de les ombres tendres,

cuida, corregeix, crida quan cal,

però sempre des d’un amor profund,

d’aquell que no necessita ser entès per ser veritable.


Ella no viu per si mateixa,

sinó per sostenir el món d’aquells que encara no saben que cauen.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ripoll, l'espasa alçada

  A les portes de pedra on el temps s’agenolla, allí on la història té veu i la pedra té memòria, s’alça Ripoll, com un bastió que resisteix, com l’últim bram d’una pàtria que encara respira. No dormen les seves torres ni callen les campanes, no s’ofeguen les veus que el vent ha guardat. Ripoll, espasa nua sota el cel de l’albada, cavaller de l’últim combat. Hi ha un drac que s’arrossega entre ombres, amb la llengua esmolada per mossegar paraules, amb urpes que esgarrapen les pedres del passat, amb el foc d’un oblit imposat. Ha devorat pobles, ha cremat històries, ha volgut fer de la terra un desert sense nom, però Ripoll no s’agenolla, no es trenca, Ripoll no claudica davant la foscor. Com Sant Jordi, empunya la llança del mot, la llengua com a acer que no s’oxida, la veu com un far en nits de fum, l’orgull com un mur que mai s’enfonsa. Podran ofegar rius, esborrar camins, però mai la llavor que dorm sota la pedra, mai la sang que canta en versos antic...
Més informació

A qui brilla entre la boira

 El cor batega mentre el cap pensa. La tristesa és tan real com els somriures que neixen des de dins. Donem-nos una rosa — símbol d’amor — per recordar què valem en un món que s’esberla. El cicle torna a començar, però no serem víctimes aquesta vegada, perquè ara sabem qui som. Cap imperi humà ha perdurat quan el poble s’ha alçat i ha dit “prou”. Sigueu torres, viles, i si cal, ciutats que acullin la vostra veritat. I si quelcom les destrueix, demostreu la vostra grandesa tornant-les a construir. Sou meravelloses persones per ser exactament com sou. La vostra llum, per molt petita que sigui, no serà esborrada ni per la boira ni per cap ombra. Perquè vosaltres — sí, vosaltres — sou la prova que ja no som només animals. Per molt difícil que sigui, somrieu al món, i no deixeu que la tristesa sigui la vostra bandera. Els temps han canviat i sobreviure encara és lluitar. Però teniu un avantatge, encara que no el vulgueu veure: No esteu soles. ...
Més informació