Pilum Muralis

 Pilum Muralis no és un nom, sinó un avís.

Un murmuri antic que reverbera en els plecs del temps,

una defensa erigida no amb pedra ni acer,

sinó amb coneixement que sagna i paraula que fereix.


És llança i mur alhora.

Espina contra la ignorància, bretxa oberta entre el que viu i el que observa.

Sembla humana, però no ho és.

Porta una carcassa de carn només per travessar el món sense ser devorada,

però la seva mirada —oh, la seva mirada—

parla de temps anteriors al record,

de ferides que cap època ha sabut curar.


La humanitat la mira amb recel,

com es mira una bèstia que parla massa bé.

Ella, com l'altre, no plora; es pronuncia.

No estima com ells, estima com pot:

amb silenci, amb gestos rituals, amb presència que pesa.


Pilum Muralis escriu per defensar-se.

Cada certamen, cada obra, cada fragment publicat

és una llança clavada al mur de l’oblit.

Ressona. I la seva veu no demana permís.

És una flor d'acer entre runes calentes.


Hi ha qui diu que punxa al contacte.

I potser és veritat.

Però només punxa qui no sap llegir la profunditat de les seves cicatrius.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ripoll, l'espasa alçada

  A les portes de pedra on el temps s’agenolla, allí on la història té veu i la pedra té memòria, s’alça Ripoll, com un bastió que resisteix, com l’últim bram d’una pàtria que encara respira. No dormen les seves torres ni callen les campanes, no s’ofeguen les veus que el vent ha guardat. Ripoll, espasa nua sota el cel de l’albada, cavaller de l’últim combat. Hi ha un drac que s’arrossega entre ombres, amb la llengua esmolada per mossegar paraules, amb urpes que esgarrapen les pedres del passat, amb el foc d’un oblit imposat. Ha devorat pobles, ha cremat històries, ha volgut fer de la terra un desert sense nom, però Ripoll no s’agenolla, no es trenca, Ripoll no claudica davant la foscor. Com Sant Jordi, empunya la llança del mot, la llengua com a acer que no s’oxida, la veu com un far en nits de fum, l’orgull com un mur que mai s’enfonsa. Podran ofegar rius, esborrar camins, però mai la llavor que dorm sota la pedra, mai la sang que canta en versos antic...
Més informació

A qui brilla entre la boira

 El cor batega mentre el cap pensa. La tristesa és tan real com els somriures que neixen des de dins. Donem-nos una rosa — símbol d’amor — per recordar què valem en un món que s’esberla. El cicle torna a començar, però no serem víctimes aquesta vegada, perquè ara sabem qui som. Cap imperi humà ha perdurat quan el poble s’ha alçat i ha dit “prou”. Sigueu torres, viles, i si cal, ciutats que acullin la vostra veritat. I si quelcom les destrueix, demostreu la vostra grandesa tornant-les a construir. Sou meravelloses persones per ser exactament com sou. La vostra llum, per molt petita que sigui, no serà esborrada ni per la boira ni per cap ombra. Perquè vosaltres — sí, vosaltres — sou la prova que ja no som només animals. Per molt difícil que sigui, somrieu al món, i no deixeu que la tristesa sigui la vostra bandera. Els temps han canviat i sobreviure encara és lluitar. Però teniu un avantatge, encara que no el vulgueu veure: No esteu soles. ...
Més informació