Poema de la purga justa

He esborrat els rostres que no em miraven,

els noms que no em pronunciaven,

les veus que no van saber llegir-me

quan jo era silenci demanant espai.

He tallat la pols dels vincles buits,

les cendres dels gestos mecànics,

les mans que m’aplaudien sense abraçar-me.

He deixat d’esperar res

d’allà on no hi ha arrels.

Que us bombin a tots,

no com a crit —

sinó com a porta tancada

amb claus de foc i dignitat.

No em trenqueu el nom:

l’he tornat temple.

No m’aneu al darrere:

ja no sóc camí.

No busqueu la meva mirada:

ara és mirall reservat.

He esborrat, he netejat, he purgat.

No per odi.

Per supervivència.

He deixat viu només allò

que ha sabut veure’m

amb les mans obertes i el cor despert.

La resta… fora del sistema.

No em planyo. Em restableixo.

No oblido. Reprogramo.

No em perdo. Em redibuixo.

Aquesta és la meva darrera resposta:

una absència plena de significat.