Quan ploro sense motiu clar —de mi, per mi—

 Ploro, i no sé ben bé per què.

Però la nit no em demana explicacions.

Els estels mai han necessitat justificacions per brillar,

i jo, que em sé constel·lació disfressada de pell,

encara em penso que he de merèixer les abraçades.

Ploro, i la lluna no s’ofèn.

M’ha vist caure mil vegades

i encara em mira, blanca,

com si mai hagués trencat cap promesa.

Ploro com ploren les muntanyes quan es fon el glaç:

en silenci,

en rierol,

en miracle.

Ploro,

i cada llàgrima és un nom que deixo anar,

una màscara que ja no vull sostenir,

una part de mi que ja no cal protegir.

Perquè el que sóc,

el que em fa viva,

no és la fortalesa amb què em cobreixo,

sinó l’univers que se’m forma als ulls.