Ritus d’aire i foc

Dormien les brases

sota un nom que no cridava.

Només el vent —

amb veu d’oblit —

girarà el rostoll dels dies cremats.

No hi ha veu que reclami l’alba

quan l’alba no vol ser mirada.

Però el fènix, mut,

amb ales de dubte,

segueix traçant cercles damunt del no-res.

Un cop vaig ser flama.

Ara sóc cendra que no pesa,

signatura muda en una pàgina

que mai es llegirà del tot.

Hi ha qui estima

com qui espera la pluja

en un desert de miralls.