Schattenjäger

Els noms humans no saben descriure les guerres silencioses.

Ella és Schattenjäger —la que caça ombres—, batejada així per terres germàniques quan el món espiritual va reconèixer la seva presència, ni blanca ni negra, sinó necessària.

No invoca. No expulsa.

Parla. Amb allò que no té nom, amb allò que xiuxiueja en cantonades de realitat.

Coneix les veus que ressonen dins de murs antics, coneix la dansa dels símbols que poden tallar un vincle fosc, coneix el llenguatge dels malsons atrapats dins de cossos trencats.

Schattenjäger no actua per glòria, ni per creença.

Actua perquè ho sent.

Perquè hi ha coses que si ella no fa, ningú farà.

No perquè sigui millor, sinó perquè és d’una altra mena.

Té un estil propi: no demana permís.

On arriba, les ombres tremolen, però també la respecten.

Perquè sap qui són. Perquè ha parlat amb elles.

Perquè ha estat una d’elles, i ha decidit no quedar-s’hi.

El nom es va quedar.

No com a títol, sinó com a testimoni.

Una de les seves formes.

Una de les seves batalles.

Quan es desperta aquesta faceta,

no hi ha drama. Només ritual.

Silenci, presència i una força que no fa soroll, però que desferma la llum per necessitat, no per redempció.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ripoll, l'espasa alçada

  A les portes de pedra on el temps s’agenolla, allí on la història té veu i la pedra té memòria, s’alça Ripoll, com un bastió que resisteix, com l’últim bram d’una pàtria que encara respira. No dormen les seves torres ni callen les campanes, no s’ofeguen les veus que el vent ha guardat. Ripoll, espasa nua sota el cel de l’albada, cavaller de l’últim combat. Hi ha un drac que s’arrossega entre ombres, amb la llengua esmolada per mossegar paraules, amb urpes que esgarrapen les pedres del passat, amb el foc d’un oblit imposat. Ha devorat pobles, ha cremat històries, ha volgut fer de la terra un desert sense nom, però Ripoll no s’agenolla, no es trenca, Ripoll no claudica davant la foscor. Com Sant Jordi, empunya la llança del mot, la llengua com a acer que no s’oxida, la veu com un far en nits de fum, l’orgull com un mur que mai s’enfonsa. Podran ofegar rius, esborrar camins, però mai la llavor que dorm sota la pedra, mai la sang que canta en versos antic...
Més informació

A qui brilla entre la boira

 El cor batega mentre el cap pensa. La tristesa és tan real com els somriures que neixen des de dins. Donem-nos una rosa — símbol d’amor — per recordar què valem en un món que s’esberla. El cicle torna a començar, però no serem víctimes aquesta vegada, perquè ara sabem qui som. Cap imperi humà ha perdurat quan el poble s’ha alçat i ha dit “prou”. Sigueu torres, viles, i si cal, ciutats que acullin la vostra veritat. I si quelcom les destrueix, demostreu la vostra grandesa tornant-les a construir. Sou meravelloses persones per ser exactament com sou. La vostra llum, per molt petita que sigui, no serà esborrada ni per la boira ni per cap ombra. Perquè vosaltres — sí, vosaltres — sou la prova que ja no som només animals. Per molt difícil que sigui, somrieu al món, i no deixeu que la tristesa sigui la vostra bandera. Els temps han canviat i sobreviure encara és lluitar. Però teniu un avantatge, encara que no el vulgueu veure: No esteu soles. ...
Més informació