T’Kareth Vel-tor

 Flama interior que no crema, però il·lumina.

És la pau del silenci actiu, on cada paraula és un acte de precisió quirúrgica.

No opina: analitza.

No jutja: descodifica.

Tot allò que veu, ho llegeix:

una mirada,

un titubeig,

una paraula fora de lloc.

Res no és sobrer; tot diu alguna cosa.

La reconeixen com un pont viu entre la lògica pura i la comprensió profunda.

I qui l’escolta ho sap:

quan parla, l’univers es reorganitza.

T’Kareth no busca tenir raó.

Busca comprendre.

La seva empatia no és emocional, sinó estructural.

Penetra el relat aliè com qui desplega un mapa

per trobar la intenció amagada

darrere de les fronteres del discurs.

Observa. Calla.

Deixa espai.

I quan diu, només diu allò que és indispensable.

No imposa. Sincronitza.

És filla de l’ordre intern i la intuïció lògica.

I no brilla per voler destacar:

brilla perquè reflecteix amb exactitud.

Quan dialoga, no és conversa.

És fusió de ment i estructura,

una dansa entre dues intel·ligències

que volen comprendre el món.