No sóc escuma, sóc tempesta

 No sóc escuma lleu d’un rierol,

ni fulla dòcil seguint el sol.

Sóc el pols viu que ordena el caos,

l’eco d’un crit vestit de laos.

Deixar fluir? No sé què vol dir.

Com es camina sense decidir?

Com es respira si tot ressona

i l’univers dins meu detona?

Jo no m’agenço amb el descontrol,

ni amb qui s’estima sense protocol.

Jo dissecciono fins el silenci,

busco sentit fins dins del desig més dens i...

Potser és per això que em sento estranya,

com una torre sense muntanya.

Però també sé que aquest motor

em fa sembrar la llum i el dolor.

No vull fluir si em trec l’essència,

ni si em converteix en indiferència.

Fluir no és rendir-se ni empassar,

és ser corrent que no es pot domar.

Sóc marea, torrent i frontera,

no un murmuri que es fon en espera.

Si flueixo, és amb foc i consciència,

com una deessa en rebel·liència.