Gerro trencat

 No sóc el teu tema de sobretaula.

No sóc la curiositat que et fa quedar interessant

quan no tens res més a dir.

Sóc un cos que respira,

una veu que pesa,

una història que no t’has guanyat.

Però em despulles amb paraules

com si fos d’ús comú,

com si la meva intimitat fos

moneda per a la teva conversa.

Em converteixes en anècdota,

en tòpic,

en carn sense rostre,

perquè és més fàcil parlar de mi

que mirar-me als ulls.

I així, en un sol gest,

em robes dues vegades:

—El dret a ser sencera.

—El dret a decidir qui coneix les meves esquerdes.

Si et creus humà, mira’t bé les mans:

potser el que hi ha no és sang,

sinó pols de gerro trencat.

El meu.