Un adéu silenciós

 Un dit sobre la pantalla,

i el nom s’apaga com una flama sense aire.

Cap avís, cap disculpa:

qui no mereix l’espai, cau a l’oblit.

No és venjança, és ordre.

El mirall de la meva vida no pot reflectir

rostres trencats ni falsos aplaudiments.

Només els que aguanten la meva ombra

mereixen la llum que els regalo.

I així, cada eliminació és un conjur:

l’escenari es buida,

i el meu somriure afilat ressona més clar.

Perquè només queda qui és capaç

de sostenir-me.