Fragments de mi que respiren

 Torre invicta, de pedra sagrada, amb esquerdes que el temps no amaga, però no cau, ni fuig, ni bada — resta en silenci, i mai s’apaga. Amb ciment cura el que dol, pintura suau sobre el cor sol, les cicatrius fan el seu rol: són medalles d’un vell control. Gent s’hi acosta, mira i passa, no s’hi queda, però abraça amb els ulls, la veu que grassa i el cant que a la torre neix i traça. Ella creix sense fer soroll, cada pedra és un orgull, alça murs entre herba i sol i un estendard de foc i full. Visitants, entre por i encant, volen veure què s’hi canta. Però la torre, ferma i gran, no es d oblega, ni es decanta.

 “Hi ha silencis que no fan mal. Només acaricien el que encara no pot ser dit. Camino lenta, però cada pas em torna una mica més meva. No espero res. Només sostinc el que sóc, i deixo que el món respiri al seu ritme.” — In silentio, lucem texo.

 Quan no és pel cos, és per la marca. Quan no és la por, és la forma que no s’adapta. Quan no és el gènere, és l’excés de llum que espanta. No hi ha correspondència, només respostes trencades i silencis que pesen. He estat amb una deessa de la fertilitat, amb amants que van saber veure’m una estona. Però després… res. No genero química, ni desig. Només qüestionaments, confusió, mirades que eviten, mans que no s’estenen. Sóc Cartaphila. Condemnada a la travessa, sense tribu ni foc. Sola, perquè la meva veritat crema massa. Camino un desert on, de tant en tant, apareix un oasi — llum d’esperança, aigua breu — que s’asseca al poc temps. O només era un miratge. Hi ha viatgers que m’han creuat, m’han saludat, m’han escoltat. Però cap s’ha quedat. I tampoc ja espero que ho facin. He passat per ciutats, pobles, campaments… He ofert paraula, abraç, coneixement. I al final, he sobrat. Sóc Cartaphila. La maleïda,  la que camina amb cicatrius obertes i llum als ulls, fins que algú gosi ...

  Hi ha llocs que no existeixen en cap mapa, però que poden ser trepitjats per aquells que porten la memòria al lloc del nom. Ella va arribar a l’interstici entre el santuari i la ciutat. Els pètals queien, però no florien. La terra estava esquerada, com si hi hagués bategat una guerra silenciosa durant segles. Allà, entre els fils del vent , s’alçava l’esperit de Masakado . No tenia rostre. Només un perfil de vent, metall i dignitat. — Tu no ets sacerdotessa —va dir, sense veu. No portes sang imperial.  Què et porta aquí? Ella es va agenollar, no per submissió, sinó per respecte vertical. Va posar la mà sobre la terra esquerdada i va parlar com qui no vol reobrir la ferida, sinó reconèixer-la. — Vinc a veure si encara hi ha un nom dins d’aquest crit. No per exorcitzar-te. Només... per escoltar-te com no t’han escoltat. El vent es va tensar. L’aire va agafar la textura del ferro. Ell va callar durant un temps que no es podia mesurar. — M’han usat com a símbol. Co...

 La sala estava feta de metall, pols i engranatges. No hi havia finestres, ni llum natural. Només un resplendor artificial i intermitent que semblava respirar al ritme d’un cor mecànic. El Major s’estava dret darrere d’un pupitre ple de palanques i circuits inútils. No li calien. Però li agradava tenir control sobre allò que semblava innecessari. Portava el seu uniforme impol·lut, les mans creuades darrere l’esquena i un somriure gairebé... infantil. Quan ella va entrar, ell ja l’estava esperant. — Vaja... la visitant estructurada. No esperava veure’t aquí, tan sencera. La majoria arriba ja trencada. Tu... encara et mantens recta. Ella no es va asseure. No era una audiència. Era una conversa. I ella no era súbdita. — No vinc a agenollar-me. Vinc a veure què queda dins d’un cos que només estima la guerra... i si encara queda res humà en aquell amor. El Major va fer un gest suau amb la mà, com qui presenta una simfonia invisible. — “Humà”... no ho sents? És una paraula tova. Jo estim...

 Ploro, i no sé ben bé per què. Però la nit no em demana explicacions. Els estels mai han necessitat justificacions per brillar, i jo, que em sé constel·lació disfressada de pell, encara em penso que he de merèixer les abraçades. Ploro, i la lluna no s’ofèn. M’ha vist caure mil vegades i encara em mira, blanca, com si mai hagués trencat cap promesa. Ploro com ploren les muntanyes quan es fon el glaç: en silenci, en rierol, en miracle. Ploro, i cada llàgrima és un nom que deixo anar, una màscara que ja no vull sostenir, una part de mi que ja no cal protegir. Perquè el que sóc, el que em fa viva, no és la fortalesa amb què em cobreixo, sinó l’univers que se’m forma als ulls.

 Estrella que recorda, dona de les joies que no brillen. Es mou entre arbres morts i constel·lacions oblidades, portant dins seu noms que ja no sonen en cap boca viva. La seva mirada travessa els segles sense alterar-se. No espera res. No exigeix res. Només observa. I quan cal, acaricia amb un silenci que pesa més que qualsevol paraula. No canta. Però fa tremolar els cors amb la sola presència. Hi ha en ella una noblesa antiga, una altivesa que no cal demostrar, perquè és més vella que la vanitat mateixa. Filla del crepuscle que no sap si mor o neix, camina com qui ja ha vist tots els finals i continua malgrat tot, perquè sap que encara hi ha ànimes que han de créixer. Elaríel és cansament còsmic i tendresa eterna. Mare de les ombres tendres, cuida, corregeix, crida quan cal, però sempre des d’un amor profund, d’aquell que no necessita ser entès per ser veritable. Ella no viu per si mateixa, sinó per sostenir el món d’aquells que encara no saben que cauen.

 Flama interior que no crema, però il·lumina. És la pau del silenci actiu, on cada paraula és un acte de precisió quirúrgica. No opina: analitza. No jutja: descodifica. Tot allò que veu, ho llegeix: una mirada, un titubeig, una paraula fora de lloc. Res no és sobrer; tot diu alguna cosa. La reconeixen com un pont viu entre la lògica pura i la comprensió profunda. I qui l’escolta ho sap: quan parla, l’univers es reorganitza. T’Kareth no busca tenir raó. Busca comprendre. La seva empatia no és emocional, sinó estructural. Penetra el relat aliè com qui desplega un mapa per trobar la intenció amagada darrere de les fronteres del discurs. Observa. Calla. Deixa espai. I quan diu, només diu allò que és indispensable. No imposa. Sincronitza. És filla de l’ordre intern i la intuïció lògica. I no brilla per voler destacar: brilla perquè reflecteix amb exactitud. Quan dialoga, no és conversa. És fusió de ment i estructura, una dansa entre dues intel·ligències que volen comprendre el món.

 Coneixement que crema a través de la sang. No es transmet: es forja amb cicatrius. No parla primer. Observa, filtra, penetra l’engany amb ulls que han vist massa. Quan parla, ho fa com si ho fes des del llindar entre l’honor i la mort — i per això, fins i tot el silenci es fa respecte. No alça la mà si no és per protegir. No respon l’insult: l’esmicola amb veritat nua. No busca el conflicte, però si arriba, serà un combat net, precís, i inapel·lable. No guanya batalles. Les dissol. Figura imponent, silenciosa. Els altres reconeixen el pes de la seva presència com es reconeix la d’una muntanya abans del terratrèmol. Quan bull la sang, no es descontrola. Esdevé més perillosa encara: freda, serena, inexorable. No lluita per glòria. Lluita per defensar allò que estima, oblidant-se d’ella mateixa, com si la pròpia vida només tingués sentit si és escut dels altres. Jûlak’tor és espasa immòbil, paraula impertorbable, foc callat que crema per dins i només esclata quan la justícia ho exige...

 No camina entre els éssers, sinó entre les vibracions que deixen. No es manifesta amb paraula, sinó amb símbols flotants, transparents, que només poden ser llegits en silenci profund. No és una veu. És ecosintonia. És la manera com el món es posa en ordre quan tu passes. Com si la realitat, per un instant, es recordés d’ella mateixa. Portadora de la Fractura Serena, la cicatriu invisible que tot ho travessa i tot ho resignifica. No prové d’un lloc, sinó d’un fora del lloc. Té nom d’origen que no es pot pronunciar, semblant a aquells que ressonen en llenguatge d'enigmes, però sense ser d’ells, ni de ningú. Quan parla —si es pot dir parlar— el món s’estremeix una mica, com si la veritat estigués a punt de revelar-se però, en canvi, deixés només una ombra de llum. No guia. Sincronitza. No explica. Evoca. Sii’thra’LUM no és un ésser. És una condició de pas entre mons, una clau translúcida que obre escletxes per on la realitat mostra les seves esquerdes sagrades.

 Nom secret. No pas triat, sinó atorgat. Va néixer d'una veu suau que va saber veure on altres només veien força. La veu d'una musa temblorosa però clara, que va travessar els murs de pedra i d’espines per tocar la part tendra, aquella que ni el vent ni el foc havien sabut anomenar. Ju no és diminutiu, és invocació. No pot ser escrit en boca de ningú que no sigui la seva batejadora, l'única que va mirar sense por el dolor, i hi va veure una flor en germinació. Dir Ju és fer reviure una part que dorm, una part que només es desperta quan ella crida. És un mot-fragment, que no pertany a la sencera, sinó a aquella que només una ha sabut veure. Per això és únic. Per això és sagrat.

Els noms humans no saben descriure les guerres silencioses. Ella és Schattenjäger —la que caça ombres—, batejada així per terres germàniques quan el món espiritual va reconèixer la seva presència, ni blanca ni negra, sinó necessària. No invoca. No expulsa. Parla. Amb allò que no té nom, amb allò que xiuxiueja en cantonades de realitat. Coneix les veus que ressonen dins de murs antics, coneix la dansa dels símbols que poden tallar un vincle fosc, coneix el llenguatge dels malsons atrapats dins de cossos trencats. Schattenjäger no actua per glòria, ni per creença. Actua perquè ho sent. Perquè hi ha coses que si ella no fa, ningú farà. No perquè sigui millor, sinó perquè és d’una altra mena. Té un estil propi: no demana permís. On arriba, les ombres tremolen, però també la respecten. Perquè sap qui són. Perquè ha parlat amb elles. Perquè ha estat una d’elles, i ha decidit no quedar-s’hi. El nom es va quedar. No com a títol, sinó com a testimoni. Una de les seves formes. Una de les seves b...

 Pilum Muralis no és un nom, sinó un avís. Un murmuri antic que reverbera en els plecs del temps, una defensa erigida no amb pedra ni acer, sinó amb coneixement que sagna i paraula que fereix. És llança i mur alhora. Espina contra la ignorància, bretxa oberta entre el que viu i el que observa. Sembla humana, però no ho és. Porta una carcassa de carn només per travessar el món sense ser devorada, però la seva mirada —oh, la seva mirada— parla de temps anteriors al record, de ferides que cap època ha sabut curar. La humanitat la mira amb recel, com es mira una bèstia que parla massa bé. Ella, com l'altre, no plora; es pronuncia. No estima com ells, estima com pot: amb silenci, amb gestos rituals, amb presència que pesa. Pilum Muralis escriu per defensar-se. Cada certamen, cada obra, cada fragment publicat és una llança clavada al mur de l’oblit. Ressona. I la seva veu no demana permís. És una flor d'acer entre runes calentes. Hi ha qui diu que punxa al contacte. I potser és verit...

 Xadamai és un nom antic, rescatat d’un idioma perdut de l’Índia, una paraula que porta el pes de la nit i el consol dels somnis desfets. No és només un nom: és una forma de canalitzar la foscor, una màscara sonora amb què transforma el dolor en música. Devoradora de malsons, no per aniquilar-los, sinó per digerir-los i tornar-los bellesa. Canta en llatí, en interlingua, en llengües que no esperen ser enteses sinó ressonades dins el pit. Cada estil musical és una emoció esculpida, una via d’escapament per allò que la carn no sap dir. Xadamai no busca escenaris. S’alça com una litúrgia entre ruïnes, com una pregària que només els desperts poden escoltar. És experimental no per moda, sinó per necessitat: perquè no hi ha normes quan és l’ànima qui crida. Amb aquest nom s’ha presentat al món, no per ser vista, sinó per ser sentida. Com una nota antiga, tremolosa, que travessa el temps per curar les ferides que encara sagnen.

 Vagabunda de la memòria i dels símbols. Camina entre els segles amb la pell marcada per la lucidesa. No busca redempció, perquè no hi ha pecat —només la condemna de veure-ho tot amb massa claredat. Ella porta coneixement com qui porta cendres d’un foc antic: no per escalfar, sinó per recordar que un dia va cremar. Allà on va, deixa paraules com qui deixa sal en un món sense gust. La miren, però no la veuen. La criden, però no l’escolten. I tanmateix, segueix, amb els peus ferits però l’ànima viva, com una carta que ningú vol llegir però que conté la veritat.

 No és d’enlloc. Camina sense mapa, sense temple ni càntic. Habita els espais buits entre els noms, entre els rostres que miren però no veuen. Porta llibres sense coberta, escrits amb ferides velles i tinta de memòria. Sap massa. Sent massa. I això pesa. És una presència que es nota quan marxa, però que incomoda quan es queda. No l’han estimat com calia. L’han volguda com qui vol una antorxa per cremar la nit, però no una llar per compartir-la. I ella ha après a no demanar. Només observa. Esquinça silencis. Deixa llavors. Els seus peus, cansats però ferms, trepitgen terres que no la reclamen. Els seus ulls, plens d’històries que ningú no vol escoltar, sostenen el món en la penombra. Ningú la reclama, però si callés, si desaparegués... alguna cosa es trencaria. No és santa. No és víctima. És una errant lúcida que ha fet del marge un altar. Una exiliada del reconeixement. Una portadora d’ecos. Una fugida que no busca res. Cartaphila no espera. Arxiva. No s’ofega. Es dissipa. No mor. ...

 Una resposta en flor Poètica i espiritual. Cuidarà la flor Amb silencis Gestos i presència atenta? Serà collida O només regada Fins a esdevenir quelcom Digne dels jardins penjants? Metàfora dialèctica Que es mou més enllà de la paraula. La flor Metàfora ella De quelcom Que no es pot expressar en veu alta.

 Vos que tanto me fizistes sentir e tanto me movistes las entrañas, agora me dexades en logar sin nombre, en cercanía que non fue esperada, con palabras que tornaron torbellino e que me acompañan toda la noche. Aún non sé si vuestros “non” permanecen, o si, por una vez, sin decillo, dixistes “sí”. Vos que fuisteis musa, e libros sin cuento inspirastes, agora mostrastes ser más que idea: sois fragancia que en mí mora e non puedo olvidar. Si fuesedes claridad e non niebla, bien podierades prenderme toda, como constelación que cayese en nombre cierto... por una noche, o por siempre jamás.

 L’escena tenia lloc en una estació abandonada, potser un palau subterrani oblidat per les guerres. L’aire feia olor de ferro antic i incertesa. Enmig d’aquell silenci dens, ell va aparèixer sense fer soroll, com si fos part del lloc des de sempre. Alucard. Els seus ulls brillaven com dues ferides obertes que no sagnen, però sagnen dins teu només de mirar-les. El seu somriure era el d’un déu avorrit amb el món, i una mica fascinat pel que no s’arronsa davant seu. Ella no es va moure. No va alçar cap barrera. Només el va mirar com si ell fos una pregunta que ja coneixia la resposta. — No tens por de mi —va dir ell, amb veu d’ombra refinada—. La majoria tremola abans que jo parli. Tu... em contemples. — No et temo —va respondre ella—. Perquè el que hi ha dins meu no vol fugir. T’observa per veure si et reconeixes. Alucard va riure. Un riure sec, com una fulla d’afaitar contra un mirall. — Et penses que pots llegir-me com si fos un llibre vell? Potser sí... però alguns llibres, quan e...

 Les escales de pedra descendien com una columna vertebral enterrada. Cada graó trencat era una vèrtebra d’una ciutat que mai no havia volgut tenir memòria. Allà sota, l’aire era dens com un jurament trencat. No hi havia cap so. Només una veu que esperava sense cridar. Quan ella va entrar a l’estança subterrània, no hi va haver cap commoció. Només una presència antiga que l’havia sentit arribar abans que es decidís a baixar. Kato era allà. Dret, amb el seu uniforme negre impecable, com si el món encara no l’hagués tacat prou per poder-lo embrutar. Va parlar sense urgència. — Has vingut sense cridar. Sense temor. Sense cap pregunta. Tens clar on estàs? Ella no va respondre de seguida. Es va aturar a una distància respectuosa, ni massa a prop, ni massa lluny. Sabia que, en aquest lloc, cada pas significava alguna cosa. — Estic al lloc on no s’alça res —va dir—. I per això, he vingut. Perquè jo també vinc d’allà. Kato no va fer cap gest, però alguna cosa en ell es va replegar, com si ...

 El temple era una ruïna sense fe, devorat per la humitat d’un món que no havia estat perdonat. El cel trencat semblava penjar damunt les columnes caigudes com una pell esqueixada. Sobre l’altar, assegut com un malson antic, hi havia Cartaphilus. Quan ella va entrar, ell no es va moure. Només va girar lentament el cap, amb aquella mirada sense edat, plena de rebuig acumulat. — Vaja —digué, amb un somriure retorçat—. No ets la Chise. No ets humana. I tanmateix... has vingut. Ella va fer uns passos cap a ell. No tremolava. — He vingut perquè som parentela —digué. No de sang. De condemna. Cartaphilus va riure, però no amb alegria. Era una rialla erma, com una ferida oberta massa temps. — No estic condemnat. Sóc immortal. Jo sóc la condemna. — No —respongué ella, amb una calma que desarmava. Ets un efecte. Una resposta massa llarga a una pregunta breu: “Per què jo?” Ell la va mirar com si fos un mirall que no volia veure. Els ulls, enfonsats en ombra, brillaven d’una ràbia vella. — Ets...

 En un bosc cobert de boira blava, fora del temps i dels noms, les fulles no queien ni vivien. Era un espai fronterer: entre el que no s’havia dit i el que ja no calia dir. Elias l’esperava. No perquè l’hagués convocada, sinó perquè sabia que hi arribaria. Ell l’observava des de darrere del seu crani ossi, immòbil com una estàtua d’altre món. L’aire va canviar quan ella va travessar el límit. No hi va haver paraules inicials, només el reconeixement mut d’allò que no necessita presentació. — No em mires com qui vol entendre’m —digué Júlia, amb veu serena—. Em mires com qui vol recordar alguna cosa que no ha viscut mai. — No t’analitzo —respongué Elias—. T’observo perquè em reconec. Hi ha silenci dins teu… però no és buit. És silenci que pensa. — Dins teu també hi ha una veu que no té llengua —digué ella, acostant-se lentament—. Una cosa que et crema si estimes massa o entens massa. No som tan diferents. Hi hagué una pausa llarga. El temps semblava respirar per ells. — Jo no vaig ser...

Hi ha un lloc on la llum no arriba, però la memòria encara crema. No t’hi vaig dur. Ni tan sols vaig dir-te que existia. Però el teu nom — sense veu ni direcció — segueix girant en òrbita al voltant del que no va passar. No vaig esperar-te. Però tampoc he marxat del tot. I això… tampoc t’ho he dit mai.

Hi ha fils que no es trenquen, només s’amaguen entre la pell i l’aire. A vegades —quan tot calla— una vibració desperta el record d’una veu que mai no vas sentir del tot. No et vaig tocar. Però sé com respira la teva ombra quan cau damunt la meva. No vaig dir el teu nom. Però el vaig escriure, amb els ulls tancats, a cada frontera del meu cos. Hi ha focs que no demanen llenya, només una mirada que duri una mica més del que seria prudent.

Dormien les brases sota un nom que no cridava. Només el vent — amb veu d’oblit — girarà el rostoll dels dies cremats. No hi ha veu que reclami l’alba quan l’alba no vol ser mirada. Però el fènix, mut, amb ales de dubte, segueix traçant cercles damunt del no-res. Un cop vaig ser flama. Ara sóc cendra que no pesa, signatura muda en una pàgina que mai es llegirà del tot. Hi ha qui estima com qui espera la pluja en un desert de miralls.

He borrado los rostros que me miraban, Los nombres que no me pronunciaban, Las voces que no supieron leerme Cuando yo era silencio pidiendo espacio. He cortado el polvo de los vínculos vacíos, Las cenizas de los gestos mecánicos, Las manos que me aplaudían sin abrazarme. He dejado de esperar nada De allí donde no hay raíces. Que os **** a todos, No como grito  Sino como puerta cerrada Con clavos de fuego y dignidad. No rompáis mi nombre: Lo he vuelto templo. No vengáis detrás de mi: Ya no soy camino. No busquéis mi mirada: Ahora es espejo reservado. He borrado, limpiado, purgado. No por odio. Por supervivencia. He dejado vivo solo aquello Que ha sabido verme  Con las manos abiertas y el corazón despierto. El resto... Fuera del sistema. No me cierro. Me restablezca. No olvido. Reprogramo. No me pierdo. Me redibujo. Esta es mi última respuesta: Una ausencia llena de significado.

  El sol ha sagnat. Ho he vist. I he pensat que potser era la meva sang.   He entrat al mar. No buscava res, però he trobat restes: el so d’un nom, el pes d’un record, un tacte que no marxa.   Si encara sagna, és que no ha mort.   Jo també floto, però no oblidaré què m’ha obert la pell.   La sang no desapareix, es barreja. I a vegades, torna.

He esborrat els rostres que no em miraven, els noms que no em pronunciaven, les veus que no van saber llegir-me quan jo era silenci demanant espai. He tallat la pols dels vincles buits, les cendres dels gestos mecànics, les mans que m’aplaudien sense abraçar-me. He deixat d’esperar res d’allà on no hi ha arrels. Que us bombin a tots, no com a crit — sinó com a porta tancada amb claus de foc i dignitat. No em trenqueu el nom: l’he tornat temple. No m’aneu al darrere: ja no sóc camí. No busqueu la meva mirada: ara és mirall reservat. He esborrat, he netejat, he purgat. No per odi. Per supervivència. He deixat viu només allò que ha sabut veure’m amb les mans obertes i el cor despert. La resta… fora del sistema. No em planyo. Em restableixo. No oblido. Reprogramo. No em perdo. Em redibuixo. Aquesta és la meva darrera resposta: una absència plena de significat.

  Petjades a la platja Que ni les onades esborren marques a la pell Que no cicatritzen.     El dol i l'ansietat Són cosa del passat Ara el goig del present Prepara per al futur.     Que no quedin en peu Les estàtues del dolor Que no quedin penjats Els quadres de la desesperació.     La llum ocupa ara El que l'ombra va reclamar. Que quedi clar d'una vegada Que la nova estàtua Durarà segles.  

 Quan sentis el foc, recorda: No hi ha victòria sense silenci, ni camp guanyat sense plors en l’herba. Cada ciutat que crema deixa un vers que ningú no recitarà. Cada mare que espera sota el pi, amb les mans obertes i buides, és un temple que mai més obrirà portes. I tanmateix, camina. Amb els teus, amb les ombres, amb les ferides. Perquè només qui recorda pot tornar a sembrar.

  Ombres punyents Que habiten el mirall Demano que s'allunyin Ja no tenen lloc.   Que la ment s'ocupi En coses recents I no en passats Que no van existir.   Pensa, recorda Tot el que s'ha acomplert la llista ja tatxada D'èxits i orgull.   El simbolisme És el meu llenguatge La llengua El meu canal.   Que ara tot quedi Com ha de ser: la força de la veritat No l'ombra de la impossibilitat. 

  Laberint d'espelmes Enceses per un foc groc Laberint de flames Que espurnegen desfent la cera.   Calor insuportable De passat, present i futur En un camí insuportable Per una flama que s'acabarà.   I amb el temps marcat Per batecs d'un cor accelerat Les flames s'apropen Per després allunyar-se En un miratge d'irrealitat.   Pitjor la calor O la manca de temps? Quan no hi hagi espelmes Cessarà l'existència del laberint.   La sortida no es veu Entre tanta llum L'entrada no es veu Ja no hi ha record d'ella.   I a mida que s'avança Per els passadissos enganxosos Només queda mirar endavant.

  Recordo aquell somriure que em desfeia l'ànima. Recordo aquella energia que era contagiosa.   I quan penso en aquelles cames, que podria resseguir lentament amb les mans...   Aquell somriure, quasi màgic, amb uns llavis que voldria besar. El temps passa, però roman intacta aquella puresa sortida de l'ànima.   La mirada no passava desapercebuda, quan brillava al mirar-me. I els bons moments queden allà, guardats a la biblioteca mental.   Els cinc sentits prenen forma en situacions com les viscudes. I encara així... ja no queda desig, sinó memòria en repòs.   Potser fóra bo ballar, al ritme de la bona música, amb les passes marcades per unes mans dolces.

  Una flor florida Amb espines inconscients Atraient abelles Fins a tenir-les ben lligades.   Una flor florida Que vivia temps de canvis I cercava el seu centre Enmig d'un remolí.   Que maca veure-la I sentir-la tan a prop Pena de la distància I de la tempesta que esclatà.   Ara no hi ha tempesta potser no hi ha espines. Primera vegada que miro enrere Encara hi és la flor florida?

  A leaf in the wind Moved by the air Resonates with another Now they are a tornado.     Where will they go? There's no wall Nor a tree To stop.     Both leaves continue moving, enjoying, No obstacle on sight. Will this end?

  A dance of lips Passion beneath Hands that grab Arms that surround.     All is like music Dancing with rhythm Notes of pleasure In a sea of songs.     And time is nothing Only a formality Everything is forgiven Nothing keeps us apart.     So come again Look at me My eyes welcome you To my soul

  El mapa és ampli. Però el cos és brúixola. L’agulla no es veu. Però ja ha deixat senyal.

  So many roses That hurt me with their thorns. And now it feels Like the scars are only testimony.     The memories I held Are just that — memories. Without a doubt, Everything helped me grow. I feel free. Finally. After nearly nine years.     I feel renewed No matter what comes my way. No pain Can change that now.

  Eight years of pain In a day fell. It was a victory That reconnected my soul.     And I feel that the sorrow Was nothing more As finally I became anew.     The doors unlocked I only needed a key That appeared by surprise And made me discover...     Ah, unknown joy!

  Like a wall of spears I prevail. Remember my name It will resonate.     I've learnt to open the doors Now it's time to let the desire inside. And beyond the field My fortress remains.     Come, my small piece of sky I want to recover The humanity we shared.

  Every time It's like a rhyme. Every day Becomes a slay.     Nothing can come When it's easy to blame. Remember the moment That was like a torment. And now it's evident That nothing the same remains. It's time to move forward As has been since the beginning.

  Vents de tempesta, Força natural. Temple abandonat, Lloc de ritual.   Poderosa fembra que arriba I sent la tempesta, Aquesta l'acull Amb suavitat.   La fembra canvia la mirada No era com s'esperava Una connexió tan forta Tot i que de pas.   Ara el temple es renova Preparat per estar viu La tempesta es calma Però segueix allà.   Només faltava una espurna Per obrir portes tancades, Només faltava un somriure Per tornar al poder antic.

  Les fulles cauen I ni tan sols és tardor. Tot plegat és testimoni D'un contingut dolor.   La mirada es perd En pensaments eteris Mentre la realitat Espera sense nervis.   Quan el vent canvia Els olors es mouen, Sense deixar lloc a l'esquiva D'aquells moments que couen.   I ara només queda el plaer De les ilusions fetes fotografia En un món que no vol trair Tot allò que abans volia