Torre invicta
Torre invicta, de pedra sagrada, amb esquerdes que el temps no amaga, però no cau, ni fuig, ni bada — resta en silenci, i mai s’apaga. Amb ciment cura el que dol, pintura suau sobre el cor sol, les cicatrius fan el seu rol: són medalles d’un vell control. Gent s’hi acosta, mira i passa, no s’hi queda, però abraça amb els ulls, la veu que grassa i el cant que a la torre neix i traça. Ella creix sense fer soroll, cada pedra és un orgull, alça murs entre herba i sol i un estendard de foc i full. Visitants, entre por i encant, volen veure què s’hi canta. Però la torre, ferma i gran, no es d oblega, ni es decanta.